Li teníem un peu al coll i podíem reduir-lo a ser un partit mitjà/petit i encara circumscrit a algunes urbs de les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona, però incomprensiblement l’hem ressuscitat. Em refereixo al PSC, ara esdevingut un trist i submís apèndix del PSOE, per molt que en Salvador Illa s’hagi escarrassat a aparentar que tenien autonomia per decidir si havien d’aprovar el darrer pressupost de la Generalitat.
La Catalunya fermament sobiranista i entestada en protagonitzar un revolta democràtica i pacífica per tal de deslliurar-se del jou de la trama de poder que ha usurpat l’Estat, té en els socialistes el principal enemic. No ens enganyem, ni Ciutadans ni PP i encara menys VOX, mai no assoliran l’arrelament i la penetració en el teixit social i econòmic dels socialistes. És cert que Ciutadans va ser el partit més votat, però no deixava de ser un fenomen conjuntural producte de les campanyes difamatòries i incendiàries en contra de l’autodeterminació de la premsa espanyolista, que van trobar el terreny adobat en els feus metropolitans d’un PSC que mai no saber enquadrar la immigració espanyola en un catalanisme popular d’esquerres. En lloc d’això, van preferir recordar-los el seu origen, com si la condició d’immigrat es pogués transferir de generació en generació, per tal de garantir-se un vot en clau identitària i lingüística. Sortosament, una part de les noves fornades han sabut rompre la cleda d’immigrants perpetus en què volien confinar-los i avui lluiten per la independència sense cap recança. Mols altres, però, han sucumbit a l’espanyolisme de matriu ètnica.
Tots sabem que els socialistes son republicans fins que cal investigar la corrupció de la Monarquia o cal votar en seu parlamentària una resolució en contra dels Borbons. Exerceixen de socialistes i obrers, fins que s’asseuen als consells d’administració de l’IBEX 35, que saben recompensar el seu servilisme quan manen o legislen. Son federalistes fins que una nacionalitat pretén decidir el seu futur, perquè aleshores li apliquen el 155 i la reprimeixen cruament amb les porres i les togues inquisitorials, gairebé com faria l’extrema dreta. I presumeixen d’antifranquistes fins que s’escau anular les sentències judicials de la Dictadura o reparar de debò econòmicament i jurídicament les seves víctimes.
Són, doncs, uns grans impostors i constitueixen, juntament amb el PP, un dels dos pilars bàsics del bipartidisme monàrquic que sosté un règim farcit de corrupció estructural, privilegis escandalosos, oligopolis encoberts i catalanofòbia visceral. Per tant, les forces polítiques catalanes que van oposar-se al 155, que anhelen de debò una república i que consideren el dret a l’autodeterminació l’únic instrument vàlid per garantir que cap poble ibèric no n’oprimeixi un altre, tenen força motius objectius per combatre els socialistes. Els Comuns saben perfectament que els socialistes mai no permetran que les classes populars espanyoles i catalanes accedeixin al poder econòmic i polític de debò. Els independentistes, tant els socialdemòcrates com els liberals, també saben que els socialistes son l’entrebanc més poderós per tal de poder deslliurar-se de l’espoli fiscal, el supremacisme lingüístic castellanòfil i els oligopolis de l’IBEX, que impedeixen bastir una Catalunya pròspera ancorada en l’economia productiva, uns serveis públics ben finançats, una xarxa d’infraestructures que eludeixin la tirania centrípeta del Madrid radial i voraç i el català com a llengua comuna.
Malgrat tot això, uns hi han pactat a l’Ajuntament de Barcelona, altres a la Diputació i a nombrosos ens locals i altres a les Corts i al Parlament. Han promogut, doncs, la seva resurrecció i els han atorgat una valuosa centralitat que els durà a presidir la Generalitat, a seguir presidint la Diputació, a tornar a presidir molts dels ajuntaments que se’ls havien escapat i a diluir el ferment revolucionari en clau social i nacional que nodreix les diferents formes de dissidència que s’han anat expressant en clau republicana i sobiranista.
I quan els socialistes tornin a governar arreu, Barcelona seguirà essent una ciutat que expulsa els ciutadans que no poden pagar els lloguers ni comprar-hi pisos plena de turistes low cost i Catalunya continuarà abocada a patir un finançament deficitari crònic que no li permetrà sargir allò que l’economia de mercat de baix valor afegit i l’arribada massiva d’immigrants pobres estripa cada dia, a patir embussos circulatoris que l’estressen socialment i la penalitzen econòmicament i a plànyer-se de com el castellà esclafa silenciosament el català, valent-se del seu major pes demogràfic i econòmic i d’un estat que l’empra com a instrument poderós de desnacionalització de la societat catalana.
