Segons sembla, cada dia és més clar, a l’espera de la sentència de la causa general que ens ha preparat per al proper mes d’agost (quan siguem de vacances) el feixisme constitucional del 78 (FC78), existeix un ampli acord estratègic de la majoria independentista governamental en el sentit d’anar fent (autonomisme) durant una bona temporada. L’únic dubte rau a saber si els presidents Puigdemont i Torra l’avalen del tot o, simplement, es consideren tan afeblits que no es veuen amb prou força per plantar-hi cara. La repressió ha fet efecte i la majoria ha decidit abandonar l’exercici de la sobirania per una bona temporada. Així que, a eixamplar la base, diuen, a fer rutllar la Gestoria (i com costa de veure com s’eixamplarà cavalcant damunt la misèria!). Les municipals i les europees del 26 de maig de 2019 ja no es plantegen com a una oportunitat per generar un nou “momentum” de ruptura, sinó com la ratificació per l’electorat de la nova ruta empresa, sense encomanar-se a ningú, per l’independentisme majoritari. La desmobilització del carrer creix dia a dia d’una tardor freda. Les enquestes apunten a una maniobra d’èxit. Els dos grans espais de l’independentisme caminen de la mà, enfrontats només per l’hegemonia dins els estrets marges de l’autonomia. Es faran mal molt relativament, perquè comparteixen electorat en una porció molt extensa del pastís.
Passades les eleccions de primavera, doncs, tindrem una mobilització testimonial (una altra mani) per contestar la sentència que ens prepara el FC78. Després, els presos se situaran cada dia més lluny dels focus i la seva reivindicació (només cal comptar-hi llaços a les solapes de fa uns mesos i d’ara) anirà desgastant-se lentament. Però l’èxit electoral de l’actual majoria independentista d’aquí mig any no només suposarà un aval a l’estratègia de renúncia temporal a l’exercici de la sobirania, sinó que també obrirà les portes a una entesa molt clara amb l’espai dels Comuns. La possibilitat d’un intercanvi de cromos mitjançant el qual Ada Colau, després d’una segona victòria feble (potser encara més) aconseguirà estabilitat a Barcelona a canvi del suport dels seus al Govern català en el Parlament, es configura com a una perspectiva d’alta versemblança. La legislatura autonòmica llarga, però, fins el 2021, haurà de fer front a l’asfíxia provocada a diari pel poder espanyol. A una situació de facto colonial, que continuarà deteriorant les condicions de vida de la majoria. Aquesta setmana, amb l’esclat de les primeres vagues de treballadors públics en tenim un nou tast del que vindrà.
Cal desitjar que l’estratègia actualment hegemònica de renúncia temporal a l’exercici de la sobirania tingui, així ho espero, un recorregut no massa llarg. Més enllà de la contestació al carrer que trobarà per part de sectors de l’independentisme no disposats a seguir les consignes dels partits (de l’Assemblea als CDR, passant per les ADIC), a les institucions trobarà també una impugnació constant per part de la CUP, a la qual s’afegirà, veurem amb quina força, un altre actor encara petit, situat en l’espai hereu del catalanisme tradicional, partidari de posar damunt la taula noves formes de fer política, d’afeblir la cultura i les servituds pròpies dels partits dels temps de l’autonomisme. Quatre actors, a banda i banda de la bancada ideològica, per a dues línies estratègiques diferents, de fet, incompatibles. I com sempre ha estat des de que tot va començar, no podrem fer un nou pas fins que tots actuem junts. Costarà molt que els actors majoritaris de l’independentisme que ara han optat per l’estratègia de renúncia temporal de la sobirania tornin a posar-la en primer terme. Però el moment arribarà inexorablement, perquè com demostra cada enquesta seriosa que veu la llum, la voluntat d’una majoria dels catalans de construir un futur en llibertat, d’enviar a la paperera de la història el FC78 al nostre país, és dura com una roca. Que sigui el més aviat possible.
