Aquests darrers dies estem vivint fortes tensions en el camp de la sanitat, i no tan sols a Catalunya. Tampoc és una crisi que afecti sols al sistema sanitari, sinó també a l’ensenyament a casa nostra, o al sistema de pensions a França, per exemple, entre d’altres a Europa. Tot fa pensar que ens podem trobar en portes d’una crisi global de l’estat del benestar en els països del nostre entorn. Però tornem a centrar-nos en el sistema sanitari català i a les vagues d’aquests dies. Com en tota situació complexa, i aquesta ho és, hi ha problemes urgents, immediats, i problemes essencials, lligats al model, més estratègics.
En la situació actual els problemes més urgents i immediats són la manca de professionals, metges i infermers, la manca de recursos financers, i les males condicions laborals, especialment la sobrecàrrega assistencial que, en conjunt, fan que la feina sanitària tingui poca capacitat d’atracció i de retenció. Difícil, i impossible d’avui per demà. Formar un metge requereix uns 10 anys, des de la universitat fins a l’especialització. I ens falten molts metges, especialment especialistes. I no en formem prou i alguns, tampoc tants com es diu, marxen fora de Catalunya. Igualment amb la infermeria que, recordem, és també un grau universitari, igual que els metges.
També dins la llista de les urgències el finançament ocupa un lloc rellevant. El sistema sanitari català necessitaria uns 5.000 milions d’euros per funcionar correctament amb l’esquema actual. No els tenim, ni de lluny. I el saber que, si fóssim amos de les nostres pròpies finances en tindríem suficient encara ens fa posar més de mala bava.
Tot això, en conjunt, fa que els nostres professionals sanitaris, per tal de donar resposta a la demanda de la nostra població es vegin forçats a treballar sota condicions de forta pressió assistencial, la qual cosa, al seu temps, implica males condicions de treball i sous força per sota de la responsabilitat que comporta aquesta mena de feina.
Aquests són els reptes que tenim en primer terme, els més urgents, i cal reconèixer que el Departament de Salut, en diàleg amb els sindicats, hi estan intentant fer-hi front. Però no són els més transcendentals. El sistema sanitari català està seguint actualment el model dissenyat per la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC), aprovada l’any 1990, fa 33 anys. Des d’aleshores han canviat moltíssimes coses a la nostra societat.
Per començar, l’any 1990 érem 6 milions, i ara en som 7,4 milions. L’esperança de vida ha crescut notablement i la nostra població ha envellit notablement, la qual cosa significa més malalties cròniques i majors necessitats sanitàries i socials. Ha vingut força gent d’altres cultures, amb expressions i necessitats no del tot iguals a les dels antics autòctons, i els preus dels tractaments i eines terapèutiques s’han incrementat notablement. Per si no n’hi hagués prou, l’any 2008 vàrem passar una de les majors crisis econòmiques que, pel nostre sistema sanitari es van traduir en unes importantíssimes retallades que ens van deixar sota mínims. I, per arrodonir, encara no hem sortit de la pandèmia de la Covid-19, que ha desballestat el nostre sistema i ha comportat importants retards en les llistes d’espera i en l’esgotament del nostre personal sanitari. I a més, una nova crisi econòmica relacionada amb la guerra d’Ucraïna. Una tempesta perfecta.
El sistema de la LOSC ja no val per encarar amb possibilitats el segle XXI. Les necessitats de la nostra comunitat són molt diferents de les de finals del segle XX. Ens cal identificar clarament aquestes necessitats i veure com hi responem globalment, no tan sols des de la sanitat. Si sols volem replantejar-nos el sistema sanitari estarem totalment errats.
El sistema sanitari català, com arreu del món desenvolupat, està excessivament medicalitzat. Des de la sanitat ens hem ficat en terrenys que no són realment sanitaris, sinó que tenen un caràcter molt més marcadament social. Sabem que d’allò que condiciona la salut de la nostra societat, les causes de les causes, allò que denominem determinants socials de la salut, tan sols un 20% estan dins l’abast del sistema sanitari, i la resta, un 80%, estan fora de l’àmbit d’acció de la sanitat. O donem respostes globals i ens desmedicalitzem i deixem de tractar com a malalties problemes que no ho són, o no ens sortirem. D’això en diem estratègia de Salut en Totes les Polítiques i requereix un enfocament comunitari, és a dir, en el qual combinem l’atenció primària, la salut pública, i els serveis socials. Deixar de fer receptes i actuar més socialment. No sols és més eficient, sinó que és l’única forma de respondre a les necessitats de la nostra societat.
Ara és el moment de donar resposta als problemes urgents, sí, però també és imprescindible treballar en una reforma total del sistema sanitari. Cal agafar un full en blanc i repensar-ho tot. I per fer això cal un molt ampli consens. No ens interessa fer pedaços. Ens cal construir de nou.
O ara, o haurem fet tard.
Joan Guix
Ex Secretari de Salut Pública de la Generalitat de Catalunya
