La manifestació de Madrid, a Espanya, i la propera gran manifestació prevista a resultes de la sentència condemnatòria als presos polítics està portant al límit també a les entitats civils catalanes que malden per la restauració nacional. ANC i Omnium, per exemple, viuen amb tensions creixents les diferents estratègies dels partits polítics sobiranistes que el moment polític ha provocat. Aquestes tensions sorgeixen fruit de la preocupació general de la ciutadania per la paràlisi de propostes i de planificació per fer la independència i fer efectiu el mandat democràtic del poble català sorgit del referèndum d’autodeterminació.
La lluita independentista corre el perill de convertir-se en un moviment més de protesta similar al feminisme, l’anticapitalisme o l’ecologisme. I no és res d’això, tot i que segurament el viuen així molts dels manifestants espanyols que s’afegeixen a la manifestació per l’autodeterminació de Catalunya, com a poble sobirà, que es celebra a Madrid el 16 de març.
La reconstrucció nacional de Catalunya, és dir, que sorgeixi el poble català com a titular de drets i obligacions davant del món, només pot succeir a costa d’enfrontar-se a Espanya, ja que és ella la que ho nega sistemàticament. La confrontació evident entre Catalunya i Espanya és de tipus nacional com dos pobles que es neguen entre ells de maneres diferents però igualment contundents.
La reivindicació de drets fonamentals, per altra banda, es barreja amb les aspiracions catalanes, fins al punt de que s’han pensat estratègies d’evolució nacional en base a la implantació d’un sistema més garantista a nivell de l’estat espanyol, principalment de la mà d’un nou règim espanyol de conviccions republicanes. S’entén així que el règim monàrquic espanyol, la monarquia parlamentària, empara els excessos dels poders públics en detriment de les llibertats més bàsiques dels ciutadans com els de participació política, de reunió, de llibertat d’expressió,…
No obstant això, no està demostrat que els republicanisme d’estat admeti més d’una nacionalitat dins de la seva refundació. No hi ha antecedents que ho confirmin. De fet, l’Estatut de Catalunya de 1932, defineix el nostre país com una “regió autònoma dins de l’Estat espanyol”, i quan es refereix a “l’economia nacional” ho fa per referir-se a la de l’estat i no a la de Catalunya. Per tant, el bany de banderes tricolors que suposadament han d’obrir el nou full de ruta cap a la independència de Catalunya s’intueix com un cul de sac ja que no té cap recorregut. Ni tan sols per donar una resposta convincent a tots els espanyols residents a Catalunya que no volen sentir parlar del naixement d’aquest nou estat europeu.
La lectura política d’aquest fet és igualment contradictòria. En la mesura que PODEM i partits progressistes espanyols recolzen el dret d’autodeterminació del poble català per ser-hi més sensibles com defensors dels valors republicans, ja que aquests, a priori, estan més alienats amb els drets polítics dels pobles, el seu nivell d’implantació i suport fora de Catalunya disminuirà encara més, com a succeït a Andalusia en les darreres eleccions.
Els catalans, en general, en una situació normal com l’actual en que no es viu una situació crítica com la derivada de la crisis financera del 2008, i malgrat el que viuen els presos polítics i els seus exiliats, no viuen amb urgència la concreció efectiva de la declaració d’independència del 27 d’octubre. Aquesta distància és un engany ja que els grans reptes, de tot tipus, que té la societat catalana requereixen respostes col·lectives i polítiques públiques que ara mateix és impossible desenvolupar sota l’esguard espanyol.
És hora, per tant, de recuperar el lligam entre el sentir popular, en part expressat políticament a través de Primàries Catalunya, i de forma especial a Barcelona amb Jordi Graupera d’alcaldable, principalment, i el compromís cívic d’entitats de la grandària de l’ANC o Omnium, per debatre i concretar la més efectiva forma d’aplicar el mandat del referèndum d’autodeterminació.
Llorenç Prats @llopratsara
