Quan s’acaba d’anunciar un vergonyós pacte entre ERC i PSOE per a investir l’actual president del govern espanyol en funcions a canvi de les promeses d’una llei d’amnistia, del traspàs integral de rodalies del manteniment de la “taula de diàleg” i alguna altra engruna, després del pacte d’intencions entre PSOE i SUMAR i de l’acord amb d’altres formacions polítiques i quan tota la pressió està sobre Junts i particularment sobre el president a l’exili, escric aquest article per argumentar la inutilitat de fer president al mitòman del Sanchez, si el que volem és la independència, és clar.
En primer lloc, cal tenir ben clar que als socioslistos l’únic que els mou és l’interès propi de conservar el poder del govern espanyol i les ingents menjadores que se’n deriven (més, després d’haver perdut bous i esquelles a les eleccions municipals i autonòmiques) i que per a aconseguir aquest objectiu faran el que han fet sempre, acordar el que calgui per no acabar complint res i si cal fotografiar-se a sota d’un quadre reivindicatiu de l’1-0 amb el “fugat que portaria a Espanya per rendir comptes davant la justícia” (Sanchez dixit) ho han fet i sense cap mena de vergonya.
Però no oblidem que el PSOE no ha tingut mai, ni té, ni tindrà, cap voluntat en negociar la resolució del conflicte polític de l’única forma que seria acceptable i que és consultant vinculantment a la ciutadania de Catalunya sobre si volem o no la independència,
I l’exemple més clar i recent el tenim amb el mecanisme defensat pels seus còmplices d’ERC anomenat “taula de diàleg”, ara ratificat de nou, que no ha suposat cap avenç, a banda que van pactar que es reuniria cada mes i porta des del juliol del 2022 sense noves convocatòries i amb acords incomplerts.
El genocida Franco ho va deixar tot “atado y bien atado” en una Constitució, acceptada pels partits d’esquerres” i “catalans”, on s’estableix que es “fonamenta en la indisoluble unidad de la Nación española” (art. 2) i que “la soberanía nacional reside en el pueblo español” (art. 1.2).
Per moltes bajanades que hagi dit la comissió d’experts” designada pel gens honorable president de la Generalitat, interpretant aïlladament alguns preceptes constitucionals, els articles reproduïts impossibiliten qualsevol eventual referèndum sobre la independència de Catalunya, perquè, com sap qualsevol jurista, les normes s’interpreten de forma integradora, atenent al seu conjunt, especialment dins el mateix text.
Essent això així, i així seria declarat pel TC si s’hagués de pronunciar, que ningú ho dubti, ¿quina utilitat pràctica pot tenir un eventual reconeixement del caràcter nacional de Catalunya per part del PSOE o del govern espanyol o del Congreso (compte amb el terme minoria nacional perquè sóc del parer que d’ell només se´n poden derivar drets individuals, no col·lectius, com el d’autodeterminació)? Cap ni una benvolguts lectors, paper mullat.
Gravem-nos-ho en foc al front els catalans: dins de l’actual marc constitucional espanyol, cap referèndum acordat sobre la independència podrem obtenir.
El nostre dret a l’autodeterminació emana del dret internacional, essent com som indiscutiblement -digui el que digui un text jurídic enemic- una nació i un subjecte polític sobirà, que ha esgotat sense èxit totes les vies internes del dret espanyol, i que amb aquesta font de legitimitat jurídica i política (defensada i signada per Erc, Junts i la Cup, a l’exposició de motius de la Llei del Referèndum del 2017) vam organitzar un referèndum que vam guanyar. Ara només resta fer-lo efectiu, que fou el compromís assolit pels partits “Independentistes” a les eleccions del 20 desembre del 2017.
¿I amb la investidura d’un president del govern espanyol avançaríem en aquesta efectivitat del referèndum de l’1-O i reforçaríem el nostre dret a fer-lo efectiu a ulls de la comunitat internacional? És molt obvi que no: pactant amb Espanya arruïnem el referèndum de l’1-O, renunciem explícitament a la unilateralitat que comportava, reconeixem el dret d’Espanya a governar-nos. ens sotmetem al seu ordenament jurídic i afavorim el discurs del “pasamos página” i de la consecució del “reencuentro, la concordia y el diálogo”.
Benvolguts lectors: la independència mai l’aconseguirem de la mà del govern espanyol, només podrem obtenir-la si ens mantenim fidels a la plena legitimitat i vigència del referèndum de l’1-O i mantenim el conflicte ben viu, amb mobilització i pressió permanent i a tots els nivells. I això és el que malauradament han deixat de fer els partits “independentistes”. El president a l’exili permetrà la investidura del Sánchez? Tant de bo m’equivoqui, però estic convençut que sí, malgrat ser coneixedor dels centenars de milers de vots que ha perdut ERC en els darrers comicis.
Com dius molt bé, “la independència mai l’aconseguirem de la mà del govern espanyol”, però tampoc d’una minsa mobilització de gent que pensi que es pot obtenir com qui demana una pizza. Amablement. Sense fer-nos mal. Malauradament en un Estat con l’Espanyol això no és possible. Fins a on està la societat catalana disposada a sacrificar-se? Ja t’ho dic jo, ben poc. Una cosa és fer un 11-S multitudinari i festiu, i altra ben diferent ensenyar les dents perquè te les trenquin. I no només un cop, sinó un, i altre, i altre. I tot això sense tenir en compte el paper dels partits polítics independentistes, barallats entre ells i jugant a la normalitat democràtica a Madrid o participant al Congreso de los Diputados com si res. Resulta que en l’únic espai on podem donar pel sac sense que en engarjolin, anem pactant investidures, a canvi de paper mullat. No tenim remei.