A casa, la mare sempre havia comprat El País. Va arribar a Catalunya quan encara era petita, però es va alegrar quan José Luís Rodríguez Zapatero -que, com ella, s’havia criat a León- va desbancar José Maria Aznar en les eleccions espanyoles del 2004. La representa l’esquerra espanyola i, va haver-hi uns anys, que em va convèncer fins i tot a mi.
Però ja fa temps que no me la crec, aquesta esquerra. I és que avui mateix he hagut de llegir com un dels seus referents, l’històric líder d’Izquierda Unida, Gaspar Llamazares, defensa un front comú amb les dretes (incloent-hi els ultres de VOX) per frenar un projecte polític tan legítim com l’independentisme. Si m’ho haguessin dit fa uns anys no m’ho hagués cregut, que tots aquells en qui confiava una persona com ella per fer d’Espanya un país millor, acabarien desemmascarant-se d’aquesta manera.
I en cap moment estic dient (precisament, perquè conec gent com la meva mare) que a Espanya no hi hagi ciutadans que puguin arribar a assolir això, però -tenint en compte que ni els seus referents ni els que volen guiar les noves generacions, com Pablo Iglesias, han mogut un dit contra la repressió a Catalunya- ara em trobo molt lluny dels pensaments d’aquella nena que acompanyava la mare a comprar el diari. Espero que algun dia la gent com ella s’adoni que els que veuen com aliats tampoc lluitaran quan els toqui rebre, que no treballen pel futur que vol per a mi. Perquè, en aquesta Espanya, ja no hi podem fer res.
