L’extrema dreta és un problema a tota Europa. A Catalunya també ho és, perquè fins ara estava diluïda dins un o altre partit espanyolista i ara els tenim amb grup propi al Parlament de Catalunya. I vàrem tenir també un partit amb certa implantació local, Plataforma per Catalunya, que fa una dècada va quedar prop d’entrar al Parlament. Per tant, l’amenaça és evident.
Certament, no és casualitat que durant els anys de més mobilització independentista les forces d’extrema dreta quedassin fora de joc. De fet, a les eleccions plebiscitàries del 27-S del 2015 no es va presentar cap de les llistes històriques de l’extrema dreta, i la majoria varen demanar el vot pels partits unionistes majoritaris.
La desmobilització independentista i la deriva autonomista dels principals partits ha creat una situació nova, en què el perills augmenten. D’una banda, l’extrema dreta apareix amb noves cares i noves marques, algunes d’elles que es reivindiquen desacomplexadament independentistes. I de l’altra, es fa evident que hi ha partits, també en aquest espai, que volen instrumentalitzar el fenomen per guanyar vots.
Si fos pels resultats electorals que han tret fins ara totes les marques de l’extrema dreta, podríem dir que més enllà de VOX no hi ha lloc per a més opcions. I menys dins l’àmbit catalanista, que no ha tengut mai expressions extremistes. Però segurament no és tan senzill. Tenim dos problemes, que són dos perills. El primer ja l’he esmentat: la irresponsable intenció de determinats partits d’explotar el fenomen de l’extrema dreta per interessos partidistes. I el segon, que ningú no sap ben bé com frenar el creixement dels partits ultres. I tot plegat en un context internacional que els juga a favor.
Els dos problemes estan relacionat entre sí. No hi ha dubte que el creixement de l’extrema dreta es beneficia de dues coses: del fet que la gent parli d’ells, i del fet que la gent parli dels temes que volen parlar ells. Això és ben complicat de gestionar, perquè una vegada que han estat ‘convidats’ al centre del debat electoral, no hi ha gaires llocs on no n’hagin estat els principals beneficiats.
He de dir que sóc profundament escèptic sobre les possibilitats de contrarestar els discursos xenòfobs i populistes entrant en els debats que provoquen. Si aconsegueixen marcar l’agenda, tenen les de guanyar. Evidentment, la manera de frenar l’extrema dreta no pot ser apropiar-se de les seues propostes o assumir part del seu discurs. Però tampoc sol funcionar entrar a debatre amb ells, intentant desmuntar o refutar el que diguin.
A més, em fa l’efecte que a Catalunya no estam prou familiaritzats amb les estratègies de l’extrema dreta moderna. Massa gent encara pensa que se’ls pot identificar amb una simple lectura seu programa electoral. Com si no fessin servir tot d’eufemismes i trampes discursives per camuflar les idees intolerants i contràries als drets humans.
L’extrema dreta s’ha especialitzat en vendre polítiques contràries als drets humans aixecant justament la bandera dels drets humans. En vendre polítiques antisocials en nom de la igualtat social, o en atacar les mateixes llibertats que diuen defensar. No és gens fàcil neutralitzar discursos basats en la tècnica del “dog whistle”, que consisteix en codificar els missatges per tal que arribin al seu públic sense generar la reacció dels adversaris. La immensa majoria dels missatges racistes i xenòfobs s’intenten codificar d’aquesta manera.
Per tal de combatre de manera eficaç l’extrema dreta, el primer que cal és poder-la identificar bé, i aïllar-la. Cal un cordó sanitari per tal que tothom tengui clar on comença i on acaba el seu espai. Però sobretot el que cal és no fer-los el joc. No parlar d’ells ni amb ells, ni dels temes que volen ells. Quan se situen al centre del debat estan començant a guanyar.
Hom podria pensar que si hem de ser un país normal, hem d’acceptar tenir també una extrema dreta autòctona. Però la realitat és una altra i els nostres adversaris ho saben: per l’extrema dreta no s’arriba a la independència. S’arriba a la fractura definitiva i l’autoderrota del moviment. Si arribassin a tenir un paper decisiu al Parlament, adéu a la República Catalana.
Deixau-m’ho dir d’una altra manera: si parlem de l’extrema dreta o dels temes que interessen a l’extrema dreta, tendrem cada vegada més extrema dreta. Si volem la independència, els independentistes hem de parlar de la independència.
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
