Sembla més que evident que el 155 va trencar molt més que la unitat d’acció dels partits independentistes i, en menor mesura, la de les entitats de la societat civil.
El govern més progressista de la història, el format pel PSOE i Podemos, veu amb alegria el festival d’incoherències independentistes que provoca la negociació dels pressupostos espanyols. El PDeCAT va anant de cap a aprovar-los; ERC depèn de si aclareix què vol prioritzar que, per un cantó, avui l’Oriol Junqueras diu que prioritza salvar el català a la llei de l’audiovisual i, per l’altra, Marta Rovira parla que la prioritat és que la taula de negociació avanci. Si els republicans segueixen Junqueras i el tema de la llei de l’audiovisual se separa dels pressupostos, els poden donar el Si, però, si acaben decantant-se per l’opció Rovira, el No podria ser factible.
Ahir es va veure molt clar al FAQS de TV3: no només són PSOE i Podemos els qui asseguren que a la taula de negociació no es tractarà de l’amnistia i de l’autodeterminació, sinó que fins i tot Arnaldo Otegi ho va assegurar: la taula de negociació no aprovarà mai ni l’amnistia ni l’autodeterminació. Els altres dos partits independentistes al Congreso, Junts i la CUP, semblen inclinar-se pel no, malgrat que un sector de Junts podria intentar aprovar-los, si abans es confirma que els republicans es decanten pel sí.
Com avui exposa La Vanguardia, el govern espanyol, sigui del partit que sigui, segueix prenent el pèl als Països Catalans en tots els pressupostos aprovats dels darrers quaranta anys. Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears segueixen a la cua històrica de l’execució pressupostaria i la concreta presa de pèl del darrer any encara ho és més, ja que és una de les més minses en molts anys. Queda clar, cenyint-nos a Catalunya, que el govern espanyol ja no té gens de por de l’independentisme i, no només això, sap que un o altre dels partits que així es confessen li acabarà salvant els mobles. Al gobierno, no els hi cal defensar el català a la llei de l’audiovisual, ni avançar en la taula de diàleg ni executar els pressupostos aprovats. Espanya mai, mai no negocia sinó que sempre imposa. Només amb una derrota, Catalunya hi sortirà guanyant.
Per això és més necessari que mai que l’independentisme recuperi la unitat d’acció que ens permeti fer front al moment del fracàs, tothom sap que passarà, de la taula de diàleg o de negociació o de com-se’n-digui, a mitjans del 2023. Aquest moment s’anirà acostant i la unitat d’acció està molt lluny de ser realitat. Tot plegat és molt preocupant.