Un dels principals dèficits de la política catalana és el retiment de comptes. Donar la cara i assumir les responsabilitats no es porta. I, malauradament, tampoc no funcionen gaire els diferents mecanismes de fiscalització. Ni es practica de manera objectiva (més enllà de la crítica sectària contra els adversaris) ni la resposta sol anar més enllà del tancament de files i la defensa acrítica del que s’ha fet.
Però ara tocava. Era molt important fer balanç i retre comptes dels “dos anys” que han passat des de l’inici de la legislatura autonòmica. Si l’equador d’un mandat, que té una durada ordinària de quatre anys, és sempre un bon moment per mirar enrere i examinar el grau de compliment dels compromisos, en aquest cas era ineludible. Perquè els “dos anys” eren part essencial dels acords que varen permetre la formació del govern de Pere Aragonès.
Dos anys, efectivament, era el temps que s’havia acordat per donar una oportunitat a la “taula de diàleg” amb l’Estat. Era el termini fixat en l’acord d’investidura entre la CUP i ERC, que va ser assumit per Junts quan va decidir entrar al govern. Per tant, aquí no havia de retre comptes només el govern actual. Ni tan sols els que en varen formar part la major part d’aquets dos anys. Calia que tots els partits que varen donar suport a la investidura donassin les corresponents explicacions.
Aquets maleïts dos anys de reculades i desmobilització no són un fenomen meteorològic ni una fatalitat. No haurien existit mai només amb els 33 escons d’ERC. Pel simple fet que no hauria existit aquest govern autonòmic i autonomista. La qual cosa fa que la CUP i Junts no puguin atribuir tota la responsabilitat al partit de Junqueras. Que la taula de diàleg fos l’aposta d’ERC no treu que els altres partits independentistes la varen beneir i li varen donar els dos anys per donar fruits.
La CUP hi té molta responsabilitat en tot plegat. Perquè és l’únic partit que va sortir reforçat d’unes eleccions, les del 14F, marcades ja per una gran desmobilització independentista. Amb la seua força parlamentaria haurien pogut evitar un govern que només ha portat l’ensulsiada del diàleg i la desjudicialització. Conjuntament amb els escons de Junts, que en teoria tampoc no n’eren partidaris, feien una àmplia majoria de l’independentisme. Però varen preferir donar a ERC un xec en blanc per a governar amb un programa clarament minoritari i erroni. La CUP s’ha justificat dient que “calia cremar aquesta etapa” Com si hi hagués una llei de la política que doni dret a posar en pràctica idees condemnades al fracàs. Si sabien que la taula de diàleg seria contraproduent (com s’ha demostrat) no tenien dret a donar els seus vots per a fer-la possible. Per respecte als seus votats i a la majoria de l’electorat independentista que no va donar suport a aquesta deriva.
Junts per Catalunya tampoc no va fer el que calia. Si pensaven aleshores tot el que diuen ara d’aquests dos anys, no podien entrar a un govern amb aquest programa explícit. No és legítim agafar els càrrecs i fer veure que el que passa no va amb tu. Potser poden dir que l’opció unilateral i precipitada de la CUP va fer inviable un pol de la confrontació. Però la manera com es varen deixar arrossegar al pendent autonomista demostra que a la direcció de Junts ja li anava bé tot plegat.
En un país normal estaríem enmig d’un debat nacional sobre el fracàs del projecte del govern autonòmic sorgit del 14-F. Se’n farien debats monogràfics al parlament i en parlarien les tertúlies i les principals capçaleres. I els que el varen votar o investir, malgrat ara se n’hagin allunyat, estarien tot el dia demanant “i ara què?”. Però no només no s’ha complert res del previst, sinó que els partits i les institucions tampoc no estan fent el debat sobre què cal fer a partir d’ara.
Que després de dos annus horribilis no hi hagi cap altra estratègia, cap autocrítica ni cap horitzó és la millor prova que allò que cal és una renovació de persones, idees i projectes a tot arreu. Ja s’ha vist què pot fer i què no aquest sistema autonòmic post-155. Ja ha quedat clar que només la seua demolició completa ens pot donar certa esperança. Foc nou.
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
