Fins recentment, sempre havia defensat la pornografia sense dubtes. Òbviament, no tota la pornografia: aquella que explota casos de violació o d’abús, o la publicada com a revenja, no té cap mena de justificació. En canvi, la pornografia «normal», la que no és fruit de la coerció o la venjança, sempre m’havia semblat acceptable. En tant que l’Estat i la societat no tenen dret d’interferir amb l’autonomia de l’individu, i en tant que aquesta autonomia es fonamenta en primer terme en el control sobre el propi cos, no em semblava justificat que les lleis restringissin la pornografia. Els arguments contraris em semblaven fruit de ments autoritàries, que volien imposar la seva moral privada –sovint contradictòria– al conjunt de la població. Recentment, però, vaig veure un vídeo pornogràfic que em va fer replantejar moltes coses i, per bé que no he canviat radicalment d’opinió –continuo essent, en primera i darrera instància, un liberal–, estic submergit en un mar de dubtes sobre els límits tolerables d’aquesta activitat.
L’element que va despertar la meva cavil·lació va ser la identitat nacional. Perquè s’entengui: la noia del vídeo en qüestió, de poc més de vint anys, era catalana, catalanoparlant. A l’entrevista prèvia al sexe de la que era la seva primera producció, ella mateixa es va presentar com a catalana i va fer explícit que venia d’una zona rural. A més, no s’expressava en castellà amb desimboltura. Que es presentés com a catalana va ser motiu de certa befa durant la gravació, amb repetides al·lusions a la seva catalanitat i a elements folklòrics catalans per part dels dos homes amb qui tenia sexe, castellanoparlants al voltant dels quaranta anys. Un dels dos fins i tot deia que «yo también soy catalán» i xampurrejava el català. El vídeo, que incorpora les seves dosis d’humiliació, em va afectar i obsessionar. Vaig trobar altres vídeos, posteriors, de la mateixa noia, ara a Madrid i amb altres homes grans, amb dosis encara més grans d’humiliació i també de violència física –aparentment, consentida. En un d’ells, la noia era inquirida sobre què sentia en determinades situacions, per dir-ho d’alguna manera, poc convencionals. La resposta, traduïda del castellà: «res. No ho sé, m’és igual». En un altre vídeo, li escopien i l’escanyaven, tot i que en el primer, havia rebutjat aquestes pràctiques perquè no li feien cap gràcia. En tots els vídeos, la noia, molt jove, se la veia una mica absent, i sempre un tant cohibida.
El fet que la noia fos catalana i que els homes en fessin befa em va despertar sentiments negatius, i em va fer pensar en l’argument repetit sovint per determinades feministes que la pornografia incorpora sempre relacions de dominació i d’humiliació. La identificació nacional, com a identitat de grup, reforça l’empatia, la capacitat de posar-se en la situació de l’altra persona, de sentir-ne com a propis els èxits, els fracassos, els contratemps i els patiments. Som animals socials i pensem, moltes vegades, en termes binaris i grupals. Havia vist molts vídeos pornogràfics abans, però els dubtes van venir quan vaig veure-hi una jove catalana. És possible que hagués obviat centenars d’altres humiliacions perquè feien referència a altres identitats que no són la meva? La identitat de ser una dona, per exemple? Al cap i a la fi, és cert que termes degradants com «bitch», «whore», etc., són omnipresents en la pornografia. Com a home, havia obviat l’efecte que poden tenir aquests termes sobre les dones? Aquesta idea incòmoda em va començar a rosegar. Paral·lelament, volia saber més coses d’aquesta noia. Qui era? Per què feia això? Era pobra? En un vídeo havia dit el seu nom real, i d’aquí no va ser difícil de vincular-la a un perfil de les xarxes socials. D’un poble petit, de majoria independentista àmplia, família també aparentment independentista, aparentment de classe mitjana… Això no responia cap pregunta, sinó que només n’alimentava més. Per què? Per quina raó?
És possible que el meu jo anterior, més segur, refusés la pregunta amb un gest menyspreatiu: «el teu “per què?” respon als teus prejudicis morals, que són teus i de ningú més. Ho fa per què vol, i perquè les lleis no s’han d’adequar a la moralitat particular de ningú». Amb tot, aquesta resposta ja no em satisfà. Continua essent, a grans trets, la meva. Però és massa categòrica, amb massa poca atenció als detalls. Per què va dir que no volia que l’escopissin o l’escanyessin i ho va acabar acceptant? Per què se la veia tan cohibida i absent? Per què va dir que no sentia res i que li era igual? És normal, aquesta resposta? Com sentia que fessin befa de la seva condició de catalana? Com senten les altres actrius que tracten les seves respectives identitats a la indústria pornogràfica, especialment la seva identitat de dona? Hi ha seqüeles psicològiques? On acaba el consentiment, exactament? On comença l’abús? Aquestes preguntes necessiten respostes concretes i matisades, i no es poden reduir a una simple qüestió de llibertat individual. Als homes, segurament, ens cal més empatia.
D. B. G.
