S’Ha obert de bat a bat el debat a tot l’Estat. Ras i curt un marc mental per a tothom que hi fica cullerada: la qüestió dels indults és una discussió espanyola, la batalla catalana és per l’amnistia i l’autodeterminació.
A Catalunya sabem que l’Amnistia és la millor eina per superar el conflicte i assentar les bases d’una reconciliació veritable dins la societat catalana, basada en el pluralisme, el respecte i la democràcia. És l’única via real per l’assoliment de consensos amplis cap a la millora de la vida en aquest país. I aquests consensos passaran per exercir lliurement el dret a decidir en un referèndum per triar entre ser un Estat o una Comunitat autònoma.
Voler polemitzar des de Catalunya sobre la conveniència o no dels indults és lliurar-se de ple a prendre partit en un debat essencialment espanyol. No formen part de l’agenda política catalana. En realitat és un debat entre mig PSOE i Podemos vers els tribunals polítics i les forces polítiques dretanes, extremes i reaccionàries de Colon. I ja estem veient en aquest debat cap referència als drets fonamentals, als drets civils de qui s’ha vist privat de llibertat per la repressió i la judicialització de la política.
Respecte els indults aplicaria el sentit comú de la dita “a la cosa donada no li cerquis taps”, per tantes raons que n’hi ha per donar i per vendre.
Els indults són una necessitat política de l’agenda espanyola i que ja ha estat contestada des dels mateixos tribunals i prohoms del deep state. La competició política espanyola es centra en quant d’eixarreïts neixen, ribotats, condicionats, reversibles i parcials, de manera que començant per debatre la indulgència potser arribarem a una llibertat condicional. És precisament pel fet de ser un debat espanyol tant desagradable des de la perspectiva dels drets humans que val més guardar silenci i encarar la vela per aprofitar-ne el vent. Millor no destorbar gaire l’adversari quan es divideix i competeix en anticatalanisme. L’Estat espanyol comença a patir les contradiccions de la seva repressió i s’ha adonat que davant l’ombra d’Estrasburg les preses i presos ja deixen de ser ostatges polítics. Perquè els fan molta nosa.
Des de la perspectiva catalana, els indults són d’entrada una forma d’alleugerir el patiment humà personal i familiar de qui no deu res a ningú perquè ja els ha pagat amb tres anys i mig de la seva vida.
No comparteixo les veus que alerten de que són un parany. Perquè sabem que permetran incorporar a la vida política catalana veus i lideratges cabdals per a la unitat d’acció per l’amnistia i l’autodeterminació. Carme Forcadell, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Dolors Bassa, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Turull i Joaquim Forn: nou lideratges que el país necessita com aigua de maig, plenament actius des d’allà on vulguin, per posar ordre i aventura en el camí de Catalunya cap a la llibertat. No ens adonem que la seva veu serà la més autoritzada per impulsar l’Amnistia? Seran les veus més escoltades arreu per denunciar la injustícia de l’exili i la persecució judicial acarnissada contra 3.000 encausats per posar urnes.
Totes les veus d’indulgència que sonen ara dins el debat espanyol són el reg per l’amnistia i el retorn dels exiliats, i les veus del diàleg el primer pas cap a l’autodeterminació. Altrament, les veus contràries de la repressió i l’escarment són una nova fàbrica d’independentistes. Posem la vela correctament i actuem amb intel·ligència política.
Cesc Iglesies i Riumalló @cesciglesies
