L’altre dia Jusapol va prendre literalment els carrers de Madrid que envolten el congrés. Ho van fer amb la cara tapada alhora que alguns dels seus membres difonien missatges per les xarxes en un clar to intimidatori. Alguns periodistes van ser agredits i la diputada Laura Borràs i la seva cap de premsa, Nerea Martí, van ser assetjades davant la passivitat dels agents que custodiaven en aquell moment el congrés.
Amb el pretext d’unes reivindicacions salarials el que en realitat va fer aquest sindicat, alletat per Ciudadanos i recolzat per Vox, és una intolerable demostració de força. A ulls veients, la manifestació de dimarts passat tenia molt de l’èpica grotesca de qualsevol de les que fan els grupuscles de l’extrema dreta arreu d’Europa.
És evident que a aquest personal no els preocupa gens ni mica aquesta associació., si més no ara com ara. Fet i fet, les crítiques d’alguns sectors de la política espanyola, val a dir que molt moderades, lluny d’apaivagar-los els ha encès més. Tant és així, que aquest passat divendres el portaveu del sindicat, Pablo Pérez, treia pit en acusar fal·laciosament els seus detractors de donar suport a ETA.
El cas és que el problema de l’assumpció dels postulats de l’extrema dreta per part d’amplis sectors dels cossos i forces de seguretat en Espanya ja passa de taca d’oli. El terreny estava ben adobat. L’Estat espanyol mai no va depurar el franquisme d’aquests cossos i no és difícil imaginar quin deu ser el marc mental i ideològic en què es formen els nous agents. Així les coses, tant la formació de Rivera com la d’Abascal van entendre des del primer moment que tenien una clientela potencial en aquest àmbit que no poden deixar d’alimentar. En les darreres eleccions ja es va poder comprovar com Vox avançava al PP en les casernes de la Guàrdia Civil però també en les militars. I això, contra la propaganda oficial d’anys i panys segons la qual les pulsions autoritàries i nacionalistes heretades del franquisme entre aquest personal ja eren cosa del passat. Res més lluny de la realitat.
Els catalans han patit com ningú les conseqüències d’una policia totalment ideologitzada, atiada per les forces polítiques conservadores i legitimada pel discurs oficial de l’Estat. Han estat les víctimes predilectes de la fúria del “A por ellos!” animada per uns mitjans de comunicació que comencen a tastar la mateixa amarga medicina. Per si encara no fora poc, l’escàndol Villarejo ha posat en relleu l’existència d’una policia política que duu dècades actuant amb total impunitat, d’uns serveis secrets que s’han dedicat a protegir els negocis tèrbols de la Corona.
I a casa nostra, amb la nostra policia que està passant? Les conseqüències del 155 sobre el cos dels Mossos amb un canvi intern d’actors i de dinàmiques continua sent una incògnita.
Com sigui, Espanya, Catalunya no en són una excepció. A França, el Front Nacional de Le Pen compta amb un ampli suport entre policies i militars. A Alemanya s’han donat casos de vincles entre membres de les forces de seguretat i grups neonazis. Des d’alguns sectors de la dreta germana s’ha alertat de la influencia política de l’Alternativa per Alemanya dins les forces de seguretat. La situació d’Itàlia és un misteri i hom pot suposar que deu estar passant a Hongria, Polònia o Grècia. Tot plegat, el context social i polític que vivim afavoreix el creixement de l’extrema dreta.
Què pensa fer Europa? Què pensa fer Madrid? De moment, amb Podemos al Gobierno a penes s’albiren alguns tímids moviments de caràcter simbòlic com la retirada de les medalles al policia torturador Billy el Niño, una broma en comparació al que s’hauria de fer per desactivar els exèrcits a l’ombra de l’extrema dreta.
Francesc Viadel
