A les acaballes de setembre de 1995, enmig d’un viatge oficial de Jordi Pujol als Estats Units, la premsa va publicar que el president havia estat espiat pel CESID, l’actual CNI. Al cap de no res, l’exvicepresident espanyol Narcís Serra negava haver ordenat espiar Pujol i, fins i tot, posava en dubte que el CESID pogués tal cosa. Ho deia precisament ell que havia caigut políticament al descobrir-se que els seus espies portaven almenys una dècada furgant en la vida de polítics de tot pelatge, fins i tot, en la de l’emèrit a qui, per cert, han estat protegint des de la primera pela que va fer i el primer cul que va tocar.
La veritat és, però, que Pujol sabia perfectament que des de feia temps se l’espiava tant a ell com al seu entorn polític. Tant és així, que ja el 1993 va destituir Josep Peris, sotsinspector del cos i comandant de l’Exèrcit de l’Aire com a màxim responsable operatiu dels Mossos d’Esquadra. El militar portava des de 1988 en la policia catalana però va ser dos anys abans de la seua destitució que els comandaments dels Mossos van quedar sorpresos per la insistència d’aquest en conèixer tots els moviments personals del president. Peris, a més, controlava minut a minut les freqüències de les emissores internes dels agents. Les seues habituals visites a la seu en Barcelona del CESID carregat de carpetes va ser el que va acabar de decidir el seu futur en el cos. Com siga, molt espavilat no sembla que fos.
El cas és que el 95, el CESID, anava darrere dels negocis del fill gran de Pujol amb Javier de la Rosa. I es veu que de passada, regiraren la vida privada de la família. Supose que degueren d’arribar a conèixer fins i tot afeccions inconfessables d’aquelles que no es sap mai com arriben a les taules de redacció de la premsa hostil.
Sobre aquella investigació -ni confirmada ni desmentida- El País va arribar a publicar que, segons els espies, els Pujols estaven nets. És una afirmació que no deixa de sorprendre quan fins i tot ja s’havia publicat el malnom de Marta Ferrusola, la ‘Mare Superiora’. Sorprenent, sobretot, veient tot el que s’ha sabut després.
El rotatiu madrileny pot cantar missa i la premsa llepaculs de sempre pot dir que els nacionalistes estan obsessionats amb què se’ls espia, però els fets són els fets. Als noranta, els Mossos van trobar al subsòl del carrer del Bisbe, on estan totes les connexions telefòniques del Palau, un micròfon connectat al telèfon privat del secretari de Presidència Lluís Prenafeta. Uns anys abans d’aquesta descoberta, van localitzar un apartament a tocar de la casa de Pujol des d’on els espies espanyols fotografiaven el dispositiu de protecció del president. Per a què tantes molèsties?.
En un article de Xavier Vinader publicat per aquella època al setmanari El Temps, desvetllava que a Barcelona tradicionalment el espies mantenien una estructura gens desdenyable: una base al carrer Ganduxer, un centre al carrer Modolell, una oficina camuflada a la Ronda de la Universitat i una xarxa de pisos que s’instal·laven i desmuntaven segons les necessitats.
D’altra banda, el periodista explicava que el centre d’interès de l’espionatge espanyol estava repartit entre els negocis de l’empresariat català i els nacionalistes, especialment ERC i Terra Lliure, a més, és clar, de la figura de Pujol de qui, cal insistir, sorprenentment no van trobar res.
Molts anys després ja hem vist com se les han gastat també amb Puigdemont durant el seu periple en l’exili o com determinats diaris han publicat informacions contra Junqueras, posem per cas, que fan tota l’olor d’informe de Anacleto espía secreto.
Amb aquests antecedents saber ara que el CNI ha espiat els telèfons, bàsicament, de dirigents republicans com Roger Torrent o Ernest Maragall, amb un programa tecnològic només accessible als Governs dels estats, no ens deuria de sorprendre ni gota. Encara menys que la Moncloa diga no tenir constància de res o que, en una ostentació de cinisme, la ministra Montero, s’espolse de damunt el problema i el passe a una Justícia que es d’arrencar a córrer i no parar.
L’afer Pegasus, doncs, ben mirat, i sense treure-li la gravetat que té, no deixa de ser un episodi previsible en el context d’una guerra bruta contra l’independentisme que, òviament, pot recrudir-se o sofisticar-se a conveniència.
Crec que la pregunta en aquest context és convenient sobretot per no perdre’s en els detalls i saber quina partida s’està jugant. Quants funcionaris de la Generalitat, dels partits i entitats independentistes, no estaran espiant des de fa anys i panys per al CNI, la Guàrdia Civil o la Policia Nacional?. M’hi jugaria el coll que un grapat. La pregunta no deuria fer caure ningú en la paranoia i, en canvi, hauria d’aguditzar el sentit de l’estratègia i la prevenció més en un país capaç de muntar un GAL o d’acusar algú de terrorista per tenir un xiulet groc.
Esquerra, lògicament, se n’ha pujat per les parets. Des de Torrent passant per Pere Aragonés tothom vol arribar fins al final d’aquesta història. Recentment, Marta Vilalta, en una entrevista a Público ha apuntat directament al Gobierno a qui ha instat a que aprofite per a acabar amb les clavegueres de l’Estat i a bescanviar la guerra bruta per la política per a afrontar la qüestió catalana. Sospite que Vilalta no té massa esperances que li facen cas. Prou que deu saber que per als estats, especialment per a l’espanyol, els espies no existeixen encara que li’ls pillen a tots.
Francesc Viadel
