No pretenc ara avaluar si, ni com, la pandèmia que estem patint canviarà el nostre modus vivendi a nivell econòmic, sociològic o geopolític. Molt se n’ha dit i escrit, però el futur el veurem i viurem per conèixer el què de tot plegat.
Ara bé, fent una anàlisi més a curt termini, pel que fa a la política operativa del dia a dia es constata:
- La importància mediàtica dels responsables de Salut.
- L’escassa o nul·la significació als mitjans dels responsables d’Educació i de Recerca. Clar que, en aquest darrer àmbit, les poques aportacions del ministre Pedro Duque, millor que se les hagués estalviat
- Que el que ha mantingut els mínims actuals de qualitat de vida social i econòmica està basat en les tecnologies digitals.
I és en aquest darrer punt on salta la sorpresa.
Fins fa dos mesos, hi havia dues figures emergents tant en la política espanyola com en la catalana; dues figures que tenen en comú que sobre elles recau la responsabilitat de les tecnologies de la comunicació i la informació, columna vertebral que aguanta el poc que tenim. Són la Nadia Calviño i en Jordi Puigneró; ella ministra d’Asuntos Económicos y Transformación Digital del Gobierno de España, i ell, Conseller de Polítiques Digitals de la Generalitat de Catalunya.
No fa massa mesos, l’ara ministra Calviño es perfilava com una solució a presidir el Gobierno si es mantenia el bloqueig a Pedro Sánchez. Una opció beneïda per la unió Europea, i no mal vista pel PP. I pel que fa a en Jordi Puigneró, molt s’ha escrit sobre que és el dofí d’en Carles Puigdemont. Fins fa poques setmanes, els diaris n’anaven plens, de les seves opcions com a presidenciable a les pròximes eleccions catalanes.
Doncs bé, vuit setmanes després de l’inici de la crisi, la rellevància política de futur de l’una i de l’altre van a la baixa.
O bé això de la importància de l’ús actual i futur de la Internet no és prou atractiu per captar vots, o bé és que es guarden forces mediàtiques per al futur, o bé… Qui sap!
I com diria l’advocat, “ahí lo dejo”.
Carles Salvadó
