Durant la darrera dècada, el procés per a la independència de Catalunya ha obligat els partits polítics tradicionalment més ambigus en qüestions nacionals a alinear-se amb un dels dos blocs polítics que s’han conformat, l’independentista o l’unionista. Els Comuns, l’espai hereu del PSUC i d’ICV, no han estat aliens a aquesta dinàmica. Per bé que el partit postcomunista ha resistit més temps que no pas el PSC a l’alineament unívoc amb el nacionalisme espanyol, els Comuns s’han anat desplaçant a poc a poc però sense aturador cap a les posicions del nacionalisme dominant. Per una banda, la cerca com més va més precària d’una equidistància moralment insostenible n’ha expulsat els quadres i militants més sincerament catalanistes; per altra banda, la mateixa equidistància entre l’autodeterminació i la seva negació violenta ha envilit aquest espai i l’ha obligat a justificar progressivament la repressió, la qual exigeix constantment la demonització de la minoria nacional autodeterminista per no ensorrar-se en la ignomínia moral. La campanya electoral catalana que ara acaba ha suposat un enduriment destacable de les posicions espanyolistes dels Comuns, que ja fa temps que usen una línia argumental clarament contrària als interessos del grup nacional dominat. Aquesta línia argumental es concreta en la demonització de la identitat nacional catalana mitjançant la seva caracterització com una forma «d’identitarisme» i «d’etnicisme», i en la contradictòria exaltació del «xarneguisme» i el «mestissatge» com a formes reals i desitjables de ser català.
El relat polític a la Catalunya autonòmica ha estat dominat pel mite del «som un sol poble», la idea que a Catalunya hi viu una sola comunitat política cohesionada, una nació, que inclou tant la població anterior a les grans immigracions de mitjan segle XX com aquests immigrants i els seus descendents. Jordi Pujol, president de la Generalitat entre 1980 i 2003, havia promogut aquesta noció des de final dels anys 1950, quan posà en circulació la idea que «és català qui viu i treballa a Catalunya, i en vol ser». Pujol promovia la idea del «sol poble» conscient que es tractava més d’un objectiu i d’un procés que no pas d’una realitat. En unes conferències pronunciades a mitjan dècada dels 1970, que posteriorment va recollir en un llibret que esdevindria famós, «La immigració. Problema i esperança de Catalunya», Pujol defensava que la seva nova formulació de la catalanitat servia un interès molt concret: aquesta nova formulació era «una primera posició mental que els catalans hem de tenir, i sense la qual no serà possible la integració». Per a Pujol, la integració era diferent de l’assimilació en el sentit que la segona requeria que l’immigrant abandonés la seva cultura per adoptar la de la població autòctona mentre que la primera suposava una influència mútua entre els dos grups, que acabaven confluint en una sola comunitat amb una identitat i uns referents compartits, amb un nucli essencial proveït per la comunitat autòctona però amb aportacions també de la migrada.
D’alguna manera, l’argument funcionalista de Pujol amb el «sol poble» era que els immigrants es fondrien més fàcilment amb la població autòctona si se’ls en considerava, ja de partida, membres de ple dret. La idea, que segurament ja hauria d’haver estat vista com a naïf llavors, no ha donat els resultats esperats. Per una banda, Catalunya ha passat de ser un país pràcticament monolingüe català a veure com el català quedava reduït a la llengua materna d’un terç de la població, coincident a grans trets amb les persones amb algun ascendent autòcton. Per altra banda, el discurs oficial sobre la catalanitat no ha eliminat les formes d’identificació tradicionals en el pla popular, tant a una banda com a l’altra de la divisòria nacional: mots com «castellans», «espanyols», «catalanes-catalanes» o «catalufos» no han perdut la seva vigència. La pregunta «tu eres catalán, no?» no resulta estranya, en determinats barris i ciutats, als membres del grup autòcton, que no sempre és gaire conegut per la població sobrevinguda. És cert que hi ha perfils de frontera, amb identitats mixtes, però això no es pot atribuir a les idees pujolianes, sinó més aviat als matrimonis mixtos i als processos naturals d’assimilació, que solen tenir etapes intermitges. En aquest sentit, és clar, hi ha hagut també transvasament de població: la població autòctona ha incorporat, sovint per la via del matrimoni mixt però no només, molts Martínez, López, González, etc. Això, tanmateix, no és el mateix que una fusió dels dos grups etnolingüístics, que no s’ha produït. Hi ha hagut transvasaments, sí, i hi ha zones d’aiguabarreig, però el riu que arrossega l’aigua de la catalanitat, que connecta els catalanoparlants actuals amb la Catalunya dels segles anteriors, no ha confluït amb la riada sobrevinguda de la immigració.
Un factor clau en el manteniment separat de les dues comunitats ha estat l’urbanisme. La població castellana concentrada en barris perifèrics de nova creació, ha mantingut la seva identitat d’origen –o, en les generacions posteriors, una identitat espanyola amorfa en bona part afaiçonada per les televisions espanyolistes. L’univers referencial de la població autòctona i de la migrada també s’han mantingut, en bona mesura, separats: els canals i programes de televisió, diaris, formes d’associacionisme –escàs entre la població migrada– i xarxes de suport diferents són diferents per a uns i altres. Els partits polítics també han seguit, tradicionalment, patrons ètnics, amb totes les excepcions que es vulguin: CiU i en menor mesura Esquerra Republicana han dominat l’interior català del país i el PSC i en menor mesura l’espai que ara ocupen els Comuns han tingut el vot castellà de les grans ciutats metropolitanes. Les tensions s’han vist fins a cert punt esmorteïdes perquè el PSC i l’espai a la seva esquerra tenien també vot català i una superestructura de quadres catalans: els Raventós, Obiols, Tura, Maragall, Nadal, Geli, Antoni Gutiérrez (de pares immigrats els anys 1910, plenament catalanitzats), Ribó, Saura, etc. En el terreny discursiu, aquests quadres estaven compromesos amb la idea pujoliana del «sol poble», que justificava el lloc de la immigració en el país, per bé que, especialment els del PSC, tenien poc interès real en la integració que anhelava Pujol, perquè hauria significat perdre el seu graner de vots. Fos com fos, tothom estava interessat a no visualitzar excessivament, i sobretot a no verbalitzar, l’elefant a l’habitació, que el país es trobava dividit en dos grups etnolingüístics diferents, un dels quals coincidia amb la majoria nacional de l’Estat.
Les realitats, però, quan no són modificades, tenen la tendència de fer-se veure en els moments de crisi o tensió. El procés d’autodeterminació endegat amb la crisi del sistema autonòmic ha donat lloc a dos blocs, l’independentista i l’unionista, que coincideixen a grans trets amb els dos grans grups etnolingüístics en què es troba dividit el país des de mitjan segle passat. Així, segons «l’Enquesta sobre el context polític a Catalunya» del 2020 del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, un 75,9% de catalanoparlants materns votarien a favor de la independència del país i només un 20,6% ho farien en contra, mentre que entre els castellanoparlants materns un 69,6% hi votarien en contra i un 24,5% a favor. Les dades electorals mostren igualment que l’interior català del país és molt majoritàriament independentista, mentre que les ciutats amb més immigració castellana són decididament unionistes. Només un 2,8% dels catalanoparlants inicials van respondre al CEO que votarien Jéssica Albiach, la candidata dels Comuns, a les eleccions d’aquest diumenge, davant d’un 21,7% que deien que votarien ERC, un 12,1% Junts i un 7% la CUP (un 44,5% encara no sabien què votarien). Aquest vot diferencial no es pot explicar amb altres factors que la identitat nacional, que es vulgui més o menys, està estretament vinculada amb el grup etnolingüístic. No es tracta de grups biològics estancs –l’etnicitat és, per definició, cultural–, i bona part dels catalanoparlants tenen ascendents forans: el riu que vincula els catalans del passat amb els catalanoparlants del present ha anat absorbint aigua nova al llarg dels segles. Però sí que es tracta de grups que viuen d’esquena l’un de l’altre, cadascun en la seva bombolla. Aquesta realitat no pot ser descrita i entesa per la retòrica pujoliana, pensada precisament per ofuscar-la i rebaixar l’angoixa que genera. Contràriament a allò que pensava Pujol, però, l’ofuscació, almenys en el nostre cas, no beneficia el grup nacional dominat, l’autòcton, perquè li lleva eines per entendre la situació i trobar-hi solucions. Pujol, malgrat els eslògans, sabia perfectament quina era la situació real, i cercava explícitament la «integració» de la immigració, per bé que el seu significat fos molt menys clar que el de l’assimilació; els seus hereus, confosos per la propaganda, ja no comprenen el problema. Si tothom és català de partida, a què s’ha d’integrar? Si el terme «català» s’ha volgut que fos un continent buit, deslligat dels elements culturals que li donaven sentit, qui pot considerar que aquests elements són més catalans que qualssevol altres?
En la situació de polarització nacional vinculada al procés per a l’autodeterminació i la seva repressió per l’Estat espanyol, els Comuns s’han anat alineant amb la nació dominant de l’Estat, de la qual formen part la majoria dels seus votants. El nacionalisme espanyol hegemònic ha vinculat tradicionalment l’Estat a la identitat ètnica castellana i a la seva supremacia, de tal manera que un qüestionament d’aquest Estat –i de l’oligarquia que el controla– ha servit per mobilitzar la majoria nacional al voltant de la bandera. Un atac a l’Estat és percebut com un atac a la identitat de la nació dominant, perquè en part veu qüestionats els privilegis. És per tots aquests motius que els Comuns han estat generalment poc agressius amb partits com Ciudadanos, que han basat la seva acció política en l’odi i la criminalització d’una minoria nacional, la seva llengua i l’exercici del dret a l’autodeterminació, mentre que han estat extremadament vigilants amb qualsevol mostra de rebuig, xenofòbia o, fins i tot, autocentrament per part d’aquesta mateixa minoria nacional. Tampoc són rares les andanades xenòfobes d’alguns personatges en aquest espai. Potser el cas més sonat és el d’Óscar Guardingo, Senador dels Comuns (ara diu que votarà el PSC), que va afirmar en un piulet que una bona part dels independentistes estarien millor concentrats a Cadaqués, que té l’avantatge que només és accessible per una sola carretera. El dog-whistling amb la neteja ètnica és evident.
Durant la campanya que ara acaba, els Comuns han centrat els seus atacs en Junts per Catalunya i Joan Canadell, en tant que catalans «xenòfobs». Una de les principals obsessions de Jéssica Albiach ha estat denunciar l’ús de Canadell del terme «colons» per referir-se, se sobreentén, a la part més espanyolista dels immigrants castellans. O potser Canadell es referia al conjunt de la immigració no assimilada. Fos com fos, Albiach no ha filat prim i ha assumit que el juntaire feia referència a la segona possibilitat. D’aquí, la candidata dels Comuns n’ha extret una equivalència moral entre Junts per Catalunya i VOX i entre el nacionalisme català i l’espanyol, una equivalència moral que novament reforça la seva pròpia equidistància entre grup dominant i dominat, entre la repressió i les seves víctimes. La campanya contra Canadell també ha servit per atacar els «debats identitaris» i, de manera contradictòria, reivindicar el «xarneguisme» i la Catalunya «mestissa». Deixant de banda el ridícul intent de victimització d’Albiach, que ha s’ha proclamat atacada per Canadell per la seva condició «d’immigrant» valenciana –Jéssica Albiach Satorres no formaria part dels «colons» de Canadell en cap de les possibles interpretacions del terme, que és en essència fusterià–, i fins i tot s’ha proclamat «xarnega» i «mestissa» –novament, es tracta de termes que mostren una forasteria cultural que cap català no percep en els valencians catalanoparlants–, els intents de contraposar el «xarneguisme» als «identitaris» no deixa de ser una altra formulació de «la Catalunya real» (la castellana) de Ciudadanos, una Catalunya real que es contraposa, per força, a la de mentida, a l’artificial, a la subvencionada. La Catalunya no real, la no «mestissa», no és altra que l’autòctona, la que forma part del riu que connecta els segles d’història de Catalunya.
El catalanisme hauria d’anar amb compte de no acceptar els xantatges morals d’un espai tan absolutament envilit com els Comuns. Els catalanoparlants que es diuen López, González, Pérez, no són mestissos. La catalanitat no és genètica sinó cultural. La identitat nacional catalana, l’etnicitat catalana, s’ha basat històricament en la llengua i la cultura, i ha estat oberta a l’entrada de nous membres per assimilació. Els fills de matrimonis mixtos, o de pares de fora, educats en la catalanitat no són menys catalans, o catalans d’una altra manera. Són, simplement catalans. De la mateixa manera que no són catalans aquells que han restat fora del riu de la catalanitat, vinculats encara a les seves identitats d’origen o a la identitat castellanoespanyola desarrelada que els donen les televisions nacionalistes espanyoles. Aquells que pregunten si «tu eres catalán?» o anomenen «catalufos» els catalans, no són pas mestissos, són castellans.
En l’hegemonia del «solpoblisme» hi havia una part important de xantatge, tant real com moral. Per una banda, hi havia la por que la immigració es rebel·lés contra la catalanitat del país. Això, en bona mesura, ja ha passat: la ideologia del bilingüisme, promoguda per Ciudadanos i a hores d’ara assumida pels Comuns i fins i tot per Esquerra Republicana, ha estat un atac frontal a la idea que, més d’hora o més tard, la immigració tenia el deure moral de deixar de ser-ho i d’abraçar els elements que fan de Catalunya un país diferent de Castella. La normalització del revisionisme històric («a Catalunya sempre s’hi ha parlat castellà») i la utilització d’un pseudodiscurs liberal («els territoris no tenen drets, només les persones») volien salvar un obstacle essencial: intuïtivament, no és just que un grup immigrat minoritzi la població autòctona d’un territori, menys encara si el grup immigrat és de la majoria nacional de l’Estat i la població autòctona una minoria nacional tradicionalment perseguida. Per altra banda, hi havia la por perpètua del catalanisme de ser titllat de xenòfob, racista, essencialista, etc., etc. Aquesta mena de demonitzacions, és clar, són l’avantguarda de les repressions.
El catalanisme necessita autocentrar-se i tenir els debats sobre allò que és moral i immoral, útil i inútil, al seu si, sense esperar la validació externa de nacionalistes espanyols. La por a l’etnicisme no pot servir per normalitzar idees contràries a la continuïtat del país i afavoridores de l’assimilació del grup nacional català a la majoria nacional castellana. Certament, cal evitar la xenofòbia, els atacs gratuïts a la població castellanoparlant, l’odi. Cal evitar qualificatius com «colons» si fan referència al gruix de la immigració, i no tan sols a aquells sectors més conscients dels seus privilegis i més militants en la seva defensa i en la subordinació dels autòctons –en aquest sentit, cal apuntar que el mateix Pujol distingia dels immigrants menys hostils aquells que venen amb la «mentalitat d’amo, d’home que va a prendre possessió de quelcom que considera seu», perfil que associava als «buròcrates», «els militars», «molts homes de professió liberal», que tenien «unes idees molt concretes sobre el que és Espanya, sobre el que és Catalunya, sobre quin és el paper que a ell[s] [els] toca jugar, sobre quin és el paper destinat als catalans». A aquests segons perfils, és clar, Pujol no els considerava part del «sol poble». Cal distingir, doncs, el paleta castellanoparlant poc polititzat d’agitadors supremacistes com Francisco Caja o senyorets de casa bona i amb ínfules colonials com Ignacio Martín Blanco.
Per contra, cal posar l’èmfasi en tots aquells elements que facilitin que la població d’origen migrat s’assimili en la catalanitat, única via real cap a la cohesió social fora de l’assimilació inversa. Per tot això, cal rebutjar la ideologia del «mestissatge». El mestissatge és precisament el constructe amb que Castella i Espanya van destruir les cultures autòctones de les Amèriques. El «mestís» veu la seva identitat definida per ser fill tant del conqueridor com del conquerit, el dominador i el dominat; això normalitza i legitima la intrusió de la cultura del dominador i les relacions de poder existents. El catalanisme ha de tornar al seu assimilisme tradicional i bandejar el «solpoblisme» entès com una realitat ja existent. El «Catalunya, un sol poble», no existeix encara i s’ha de construir. La manera de fer-ho és portar al riu de la catalanitat la població que en resta aliena, sense que en canviï els elements definitoris: la llengua, la cultura, les concepcions. Cal fer catalans, no «mestissos». Per a tot això, cal tenir les eines adequades per entendre la realitat i no acceptar marcs ideològics espanyolistes. No podem confondre el «Catalunya, un sol poble» amb la realitat existent, ni la seva negació amb «etnicisme». Cal usar les paraules amb precisió, i reservar aquest mot per a les mostres d’odi –si és que s’ha d’usar, havent-hi termes més universals com «xenofòbia» o «racisme». De fet, els partits constantment apel·len a la realitat de fons, amb eufemismes: el cinturó roig i comarques, la Catalunya metropolitana i la Catalunya rural, les ciutats del país i el rerepaís, el Baix Llobregat i la Catalunya interior, la Catalunya real i la Catalunya subvencionada, la Catalunya mestissa els identitaris, etc., etc., etc. En tot aquest procés de superació del pujolisme, d’autocentrament i d’independència intel·lectual, cal tenir present que allò que resta de l’antic espai del PSUC i d’ICV no és pas un aliat. Amb els quadres catalanistes expulsats per la cada cop més insostenible equidistància entre repressors i reprimits, els Comuns són una peça més de l’estructura de dominació espanyolista.
