L’Espanyolisme, com a bon ecosistema polític complet amb totes les espècies col·laborant per sostenir-lo, té dos pilar bàsics: els cínics i els croats (de croada) Per als croats el catalanisme és una autèntica heretgia que cal, literalment, exterminar per tal que el dogma encarnat en la indissoluble i sacrosanta unitat d’Espanya no trontolli. D’aquest espanyolisme croat n’hi ha una referència al molt recomanable volum d’en Borja de Riquer dedicat a la vida i l’obra de Francesc Cambó, que hauria de ser de lectura obligatòria per a tot el sobiranisme. L’ínclit historiador hi explica com tot i dedicar ingents esforços polítics i econòmics a legitimar davant les dretes conservadores europees l’alçament feixista del 36, els catalanistes de la Lliga, amb Cambó al capdavant, eren tractats com uns falsos espanyols pel govern de Burgos. Tan falsos que se’n malfiaven per sistema i els seguien culpant, sobretot els falangistes, de la revolució atea i col·lectivista sagnant que, a parer seu, s’havia ensenyorit de Catalunya.
Ara bé, l’espanyolisme avui més estès a Catalunya i l’únic amb prou pes social i polític per fracturar-la nacionalment, és el cínic tan ben representat pel PSOE i el seu servil apèndix: el PSC. Vaig poder presenciar personalment des de quinze metres de distància, perquè aleshores era senador, com l’Ander Gil, aleshores portaveu del PSOE i ara president del Senat, durant el debat que va precedir l’aplicació de l’article 155 de l’ECE (l’evangeli constitucional espanyol) es lluïa fustigant el moviment independentista i emulant el portaveu del PP, que l’havia precedit. En el seu discurs va insistir que, sense cap mena de dubte, s’havia produït un cop d’estat a Catalunya, que l’independentisme era un moviment criminal que volia anorrear tot els principis democràtics i que calia dissoldre el Parlament i destituir el govern sense cap contemplació. Aquell dia infaust, l’espanyolisme cínic va proclamar que pensava respondre exactament igual que el croat a un moviment polític de masses pacífic, democràtic i recolzat en una majoria parlamentària: es a dir, tractant-lo com una heretgia que havia de ser fulminada. Ander Gil no va fer sinó criminalitzar l’independentisme i contribuir a linxar-lo socialment i políticament, per tal que més tard les togues inquisitorials el decapitessin, condemnant els seus dirigents a penes entre deu i dotze anys de presó per un delicte que no havien comès. És a dir, el Senat va ser el primer en retorçar la llei suspenent l’autonomia, malgrat que el 155 no va ser pas concebut per a aquesta eventualitat, i el TS va rematar la feina inventant-se una sedició sense cap ni peus i homologant una rècula d’arbitrarietats processals.
El problema per a l’espanyolisme es que ni el grup de detencions arbitràries de l’ONU, ni els tribunals belgues, suïssos o alemanys, ni el Consell d’Europa, ni altres instàncies i entitats relacionades amb l’aplicació de normes que atemptin contra els drets civils i polítics, mai no s’han empassat el simulacre de judici i han alertat d’una probable vulneració dels drets bàsics dels dirigents independentistes i del perill que l’estat de dret espanyol s’hagi transmutat en un dret d’estat repugnant, que pretén aniquilar brutalment la dissidència política independentista i oposada a la Monarquia.
Els cínics del PSOE, però, han sabut reaccionat a temps esperonats per la moció de censura que els va salvar de marcir-se a l’oposició anys i panys. Amb dos moviments magistrals, la concessió dels indults i l’acció legislativa que ha comportat la derogació de la sedició i la reforma (veure’m quin serà el seu abast real) de la malversació, han aconseguit un grapat de victòries simultànies al tauler de joc. D’una banda, ha homologat el codi penal, que entrebancava les extradicions dels exiliats, als textos punitius imperants a Europa. De l’altra, també han rescatat la judicatura espanyola del pou de l’autarquia on s’havia anat afonant, cada vegada que les seves togues inquisitorials fustigaven els heretges catalans per tal de preservar la sagrada unitat de la pàtria. També han aconseguit desmobilitzar l’independentisme. I a l’últim, han restituït la necessària alternança política sense la qual la segona restauració monàrquica amenaçava de col·lapsar-se, perquè sense els vots socialistes de les nacionalitats perifèriques, la pota esquerra del bipartidisme mai no podria superar la dreta. Si no fossin uns trinxeraires PP i VOX aplaudirien el PsoE, encara que fos en la intimitat, perquè amb el seu cinisme proverbial són els únics que poden evitar que els partits d’obediència espanyola siguin derrotats, un cop i un altre, a Euskadi i Catalunya pels independentistes. Són doncs el millor cavall del bipartidisme dinàstic per guanyar-hi la cursa electoral i impedir que esdevinguin dos territoris permanentment alçats i amb majories nacionalment rebels.
Centrant-me en Catalunya no puc sinó preguntar-me si els independentistes sabrem ser tan cínics com ells. I m’ho pregunto alhora que hi afegeixo que aquest cinisme hauria de ser compatible amb el respecte escrupolós pels drets civils i polítics bàsics de tothom. Respecte que, per cert, ells mai no han tingut envers els independentistes, com ho demostren les operacions d’espionatge policial i para-policial, els libels periodístics, els xantatges de les grans empreses, la conculcació de les garanties processals o els embargaments de patrimonis, que han patit i pateixen.
I com hem d’exercir aquest cinisme? Doncs a parer meu essent tremendament escrupolosos pel que fa a les formes i al respecte als drets civils i polítics, però implacables a l’hora de prendre les decisions, brandar els arguments i dissenyar les estratègies. És a dir, mentre insistim que no ens aixecarem de la taula de diàleg, hauríem de preparar sigil·losament l’embat imprescindible per sortir del cul-de-sac on caurem si no acaba donant cap fruit. Mentre reiterem la nostra voluntat de negociar, hauríem de desallotjar dels òrgans de govern de totes les institucions i les entitats, on l’independentisme o el catalanisme partidari de l’autodeterminació siguin majoritaris, els espanyolistes cínics i croats. Això comportaria privar-los d’una legió de comissaris polítics, tertulians i intel·lectuals a sou disposats a blasmar l’autodeterminació i d’una rècula de subvencions a entitats adreçades a aquest mateix fi. Alhora que proclamem que es ben legítim sentir-se català i espanyol o només espanyol a Catalunya, també hauríem de recordar que els qui volen imposar-nos la pertinença a Espanya als que volem anar-nos-en, encara que siguem majoria, no pas per la força de les urnes sinó per la de les porres policials i les togues inquisitorials, estan exercint, de fet, d’opressors i d’ocupants. I per últim, mentre ens vantem que Catalunya es una societat plural on els nacionalment catalans i els nacionalment espanyols hem de conviure-hi civilitzadament, cal advertir als que només reconeixen una nació, l’espanyola, que no podem consensuar-hi com ha de ser Catalunya. I no podem consensuar-hi res de nacionalment transcendent, no pas perquè malden per tal que Catalunya segueixi inserida en la nació espanyola, sinó perquè volen obligar-nos als catalans que no volem formar-ne part, mitjançant la violència de l’Estat que els empara, a romandre-hi. És a dir, mentre no admeten l’existència de cap altra nació que l’espanyola, pretenen que renunciem a la nostra i ens diluïm en la seva i no ens reconeixen cap altre dret col·lectiu que una autonomia minvant, i encara, perquè ves que no s’enfadin.
Situar en la majoria d’espais de poder institucionals i de la societat civil dirigents independentistes, no constituiria el preludi engrescador del tan reclamat control del territori, que alguns consideren imprescindible per assolir la sobirania? No ajudaria a demostrar a la comunitat internacional què volem ser, a nosaltres mateixos que tenim prou capacitat per a ser-ho i a l’Estat que tenim la voluntat irrenunciable d’assolir-ho? No palesaria que ja comencem a captenir-nos de debò com un estat? No seria el millor instrument per poder seguir aixecant la nació i alhora arranjar els esvorancs que amenacen la seva llengua i cultura pròpies i el seu benestar? Jo no tinc cap dubte dels efectes beneficiosos que tindria, però no veig pas per ara que ni els màxims caps ni les estratègies de les dues principals forces independentistes, vagin en aquesta direcció. Veurem on ens duran.
