Des que va començar allò que s’ha conegut com el procés català, que no ha estat altra cosa que un gran moviment de masses democràtic per tal de poder exercir el dret a l’autodeterminació que correspon a totes les nacions, el partit que més ha decebut i ha traït els postulats del catalanisme, ha estat el PSC. Del PP no n’esperàvem res de bo, ans el contrari i Ciutadans ja sabíem que esdevindria la tropa de xoc de l‘espanyolisme supremacista. Ara bé, del PSC, almenys els qui hi havíem compartit l’intent d’assolir un increment substancial de l’autogovern d’acord amb els principis del federalisme plurinacional, que cabia dins de la Constitució, n’esperàvem força més. N’esperàvem una resposta que no descansés en una repressió policial i judicial desfermada, la destitució del govern de la Generalitat i la dissolució del Parlament. A l’hora de la veritat, però, ha estat això i només això el que han sabut i volgut fer, emparant-se en l’aplicació de l’infamant art 155. És a dir, no confiàvem pas que optessin per la independència, ni que exigissin a l’Estat la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació per resoldre el conflicte de sobiranies entre Espanya i Catalunya, però volíem creure que proposarien de dirimir-lo a les urnes d’una manera o altra.
Ciutadans va irrompre com ho fan els bolets de tardor, quan la humitat dels boscos els fa emergir impetuosament, però es podia intuir que, quan deixessin de ser útils i necessaris a l’espanyolisme, es pansirien amb la mateixa rapidesa. No han tingut mai una estructura orgànica sòlida, ni un projecte ideològic creïble, ni tampoc un programa de govern que vagi més enllà de la confrontació cruenta amb l’independentisme amb la pretensió de fracturar ètnicament Catalunya. Per això, quan els seus dirigents van deixar de comparèixer i de ser afalagats matí, tarda i nit a la premsa del règim i van constituir una amenaça per al PP i el PSOE, els mateixos que els havien patrocinat van decretar la seva extinció.
El PSC, en canvi, no solament no és cap bolet de tardor, sinó que constitueix un entramat d’arrels fondes i potents, que l’espanyolisme a plantat a Catalunya, amb la connivència de bona part de les classes dirigents catalanes. Això s’ha fet palès de debò quan el poble català ha pretès fer us de la sobirania que li correspon com a nació i decidir lliurement el seu futur polític. Arran d’aquest desig, finalment s’ha fet evident allò que molts temien però no gosaven verbalitzar: que si un dia calia triar entre el dret de Catalunya a autodeterminar-se o la sagrada unitat d’Espanya, a la formació socialista hi hauria una escissió i s’imposarien els unionistes radicals. I ara el PSC, un cop despullat per la fugida dels catalanistes, ha esdevingut una patètica sucursal del PSOE, incapaç d’oferir a la societat catalana res que no sigui un autonomisme minvant i submís.
Analitzant en perspectiva el creixement de Ciutadans es constata que on han pogut assolir l’hegemonia aquests darrers anys, fins que han fet nosa a l’estratègia del bipartidisme dinàstic que ha usurpat l’Estat, ha estat només en els feus metropolitans barcelonins i tarragonins del PSC. Ras i curt: sense el llevat ideològic que ha inoculat durant anys i panys el PSC metropolità on ha governat, Ciutadans mai no haurien pogut aconseguir ser el partit més votat en bona colla de municipis. Ja podem afirmar, doncs, que Ciutadans ha estat i és, fonamentalment, un subproducte polític del socialisme metropolità. Un subproducte fruït de la nul·la voluntat dels quadres socialistes espanyolistes de crear un catalanisme d’esquerres que convertís la celebrada divisa “ Catalunya un sol poble “ en una realitat sòlida. En lloc d’això, per fi s’ha fet evident que han estat covant un sentiment de rancúnia envers el catalanisme, presentant-la com un fenomen burgès en la millor tradició lerrouxista, i alimentant una identitat d’immigrant vitalici i transgeneracional, per tal d’assegurar-se un vot fidel i dòcil. Per cert, només en el breu període que en Pasqual Maragall va presidir la Generalitat va semblar que quallava aquest catalanisme d’esquerres, però ja van procurar els quadres socialistes esmentats decapitar-lo de seguida.
El PSC podia haver combatut el nacionalisme de centre-dreta de CiU, oposant-hi un federalisme catalanista de centre-esquerra, però van preferir accentuar l’eix identitari per respondre-hi agitant la bandera d’una classe obrera espanyola explotada per empresaris catalanistes, com si el nacionalisme català fos un instrument dels catalans autòctons per sotmetre els d’origen espanyol. Evidentment, aquest pretès antagonisme es doblement fals, perquè la majoria de catalans autòctons es guanyen la vida pencant i bona part dels gran empresaris, de catalanistes no en tenen res. Ara bé, aquest discurs demagògic ha quallat en àmplies franges. Per això, entre altres coses, la immersió ha fracassat estrepitosament en molts d’aquests feus metropolitans socialistes i per això, també, quan Catalunya ha hagut d’afrontar la crisi política més important des del franquisme, molts catalans han descobert, esparverats, que bona part dels seus conciutadans aplaudien els relats policials falsejats, les porres repressores i les sentències per sedició i detestaven els llaços grocs.
No em fa por dir-ho: mentre el PSC disposi de la seva actual estructura orgànica i territorial i de tants centenars de milers de vots, l’exercici del dret a l’autodeterminació i el reconeixement com a nació, toparan amb un enemic formidable que se sosté en unes arrels fondes i escampades. Tant formidable, que gairebé diria que es capaç d’entrebancar-ho prou per impedir ambdues coses emprant totes les estratagemes imaginables. La seva principal estratagema davant d’una majoria independentista, per robusta que sigui, consisteix en esclafar-la invocant la legalitat. Mitjançant la majoria demogràfica espanyolista que els permet controlar les institucions que elaboren, interpreten i apliquen la llei, no cal dir que la legalitat esdevé un instrument tirànic i opressiu al seu servei.
Ara bé, com es pot aconseguir democràticament reduir la seva força? No es pot aconseguir pas titllant els seus votants i dirigents de ñordos, de colons, o d’ocupants. Ni tampoc atorgant a la condició de català nacional o de patriota catalanista, el caràcter de pressupòsit per exercir els drets de ciutadania, és a dir tots els drets civils i polítics que inclouen, evidentment, els de decidir si hem de gaudir d’una descentralització administrativa, d’un estat federal o d’una república sobirana. Catalunya és de tots els que hi vivim, al marge de la nostra identitat nacional i del projecte polític que tinguem.
Sentir-se nacionalment espanyol, advocar fervorosament per la unitat d’Espanya i no voler exercir el dret d’autodeterminació és ben legítim i compatible amb ser català. Ara bé, reclamar l’ús de mitjans repressius policials i judicials per impedir, coactivament, que una majoria de catalans exerceixin el dret d’autodeterminació o siguin reconeguts com una nació política amb tots els atributs, no és legítim. Per tant, amb els qui sostinguin aquests plantejaments (pertanyin al partit que pertanyin) no s’hi hauria de compartir el govern de cap institució ni consensuar-hi res de transcendent per al país. La seva obstinació en negar-nos cap mena de dret col·lectiu o de reconeixement nacional, van més enllà del pluralisme ideològic plausible i els converteix en enemics acèrrims. A aquesta mena d’antagonistes nacionals cal combatre’ls políticament, amb la mateixa convicció que preservem els seus drets de ciutadania.
A parer meu, en el cas del socialistes l’estratègia adient per empetitir-los electoralment passa per despullar-los ideològicament. Cal explicar reiteradament que són republicans fins que es proposa investigar la monarquia per corrupció, federalistes fins que es proposa traspassar la gestió de rodalies o dissenyar una xarxa d’infraestructures no radial, obrers fins que cal abolir la reforma laboral del PP o vetar una amnistia fiscal i socialistes fins que als seus ex ministres no els ofereixen asseure’s als consells d’administració de l’IBEX 35, per tal de maximitzar-ne els beneficis i consolidar-ne els privilegis oligopolístics. Només desemmascarant les seves impostures podrem evidenciar allò que realment son: un dels dos pilars fonamentals del bipartidisme monàrquic espanyol, que encobreix una de les trames de poder més obscenament extractiva i corrupta d’Europa.
