Una nova amenaça per als estàndards democràtics s’està manifestant a l’Estat espanyol amb l’actual debat sobre la Llei de Seguretat Nacional (la famosa “Llei mordassa”) que va introduir el Partit Popular l’any 2015 i que ara vol completar el PSOE. La llei havia topat llavors amb l’oposició del PSOE, però un cop arribat aquest partit al poder, no sols s’ha evaporat la seva oposició a la llei sinó que s’ha convertit en el seu màxim defensor. De fet, els canvis antidemocràtics que se sap que els socialistes volen introduir a la Llei avui, en molts aspectes van més enllà de la posició del PP de fa sis anys.
Si ens fixem en els detalls del nou projecte de llei apareguts als mitjans de comunicació, veiem que es parla d’elements greus. Per exemple, de la “confiscació de béns i serveis” i de la “mobilització obligatòria” dels ciutadans, sense cap mena de compensació, si l’Estat ho considera oportú.
Si mirem l’article 28 del títol IV, veiem que la reforma de la Llei especifica que “els ciutadans i les entitats corporatives estan obligats a cooperar, personalment o en termes materials, en la situació d’interès per a la seguretat nacional si són requerits per les autoritats competents”. I aquí no estem parlant de les col·lectivitzacions del 1936 precisament, sinó de fer caure damunt la ciutadania el pes de la crisi, cosa que és evident que els governs certament no fan a la inversa quan l’economia rutlla. És allò tan suat de socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis. En aquest sentit, si tenim en compte el que va passar amb els €60.000M “prestats” als bancs en plena crisi -quan tantes persones van patir atur i desnonaments- es percebrà la gravetat de les mesures que pretén introduir el govern.
Un altre article especialment preocupant és el 52, que atorga a la paraula multes, un factor que trenca clarament el principi universal d’igualtat davant la llei. També parla de mesures de control de la informació desproveïdes de les garanties que teòricament li havia de conferir la Llei de Transparència, així com d’un pla d’intel·ligència i informació per garantir el control de tots els recursos que l’Estat podria necessitar en nom de la “Seguretat Nacional”. En aquest sentit, també crea alarma l’article 16 que parla de la introducció de mesures per redissenyar l’organigrama d’un Departament de Seguretat Nacional, per si mateix prou opac. Parla de crear un “Comitè de Situació” amb poders absoluts, per gestionar les crisis i atorga un poder il·limitat al general Miguel Ángel Ballesteros. En teoria, ell hi haurà de ser per “oferir consells” al primer ministre. Però ell ja era el cap del DSN quan es van produir els foscos episodis de l’Operación Cataluña, l’escàndol dels espies Pegasus o, més recentment, amb la denúncia que ha fet Microsoft de l’ús del programari pirata israelià Candiru a països com Turquia, Iemen, Israel o Espanya (on es diu que es feia servir per espiar el president Puigdemont i altres). Poca confiança hi podem tenir davant els seus silencis en produir-se aquests greus casos i més ara que sabem que la Llei preveu excloure comunitats autònomes com Catalunya i el País Basc de les noves estructures de seguretat.
Tot i que la nova llei encara no està concretada, les mesures draconianes que fins ara sabem que inclourà són significatives per dos motius. En primer lloc, perquè és l’anomenada “esquerra” la que promou la llei que segurament comptarà amb el suport -inclús l’enduriment- de PP i VOX, com a màxim defensor del Deep State. En segon lloc, el contingut extremista que fins ara coneixem de la llei fa que salti pels aires el missatge de “calma” i “tot controlat” que pretén emetre Sánchez dia a dia.
Aquesta és una Llei d’emergència sense pal·liatius i no es pot dissimular. El que revela és que la pretesa “resiliència” i “sobirania” de l’economia espanyola no són més que un miratge en ple desert. Ens ho revela cadascuna de les 12 pàgines del projecte de llei conegut. El futur d’Espanya sota els auspicis del sinistre Consell d’Estat i els nous òrgans de seguretat dissenyats en el projecte ens adverteixen sense embuts que el futur d’Espanya –tant en termes de qualitat democràtica com de l’economia– és un veritable drama.
Certament, des de l’estranger, aquest projecte de Llei de Seguretat Nacional hauria de ser vist més aviat com un rotund desmentiment per a aquells que encara veuen Espanya com el país d’Europa amb un govern progressista. Qui pensava que un govern que incloïa els hereus dels “indignats” del 15M seria la darrera trinxera contra l’onada de neoliberalisme, autoritarisme i mesures restrictives que actualment fueteja Europa, són a temps de rectificar. Perquè avui la paralització que ha provocat el COVID19 i el mantra de competir amb l’extrema dreta conformen el marc mental bàsic de l’actual govern de PSOE/Unidas Podemos. Un govern que ja apel·la a totes les excuses imaginables per justificar que actua gairebé igual que els anteriors governs del PP i la majoria de governs conservadors de la UE.
Toni Strubell i Núria Bassa
