Fa temps que donam voltes als 3 o 4 mil represaliats que ha anat sumant l’independentisme. Tots, és clar, menys aquells que governen i que fan pactes a Madrid suposadament per ‘desjudicialitzar’ el conflicte. Perquè encara és hora que posin damunt la taula alguna proposta per resoldre la situació personal d’algú que no sigui del cercle més proper de militants i càrrecs de confiança. És el que hi ha.
Sigui com sigui, el xiclet es va estirant. Les causes penals contra els represaliats s’eternitzen. Centenars de joves, i alguns no tan joves, fa anys que estan de judicis i recursos sense ni poder preveure quan sabran si han d’entrar a presó o no. En molts casos, és mitja vida adulta amb l’espasa de dàmocles damunt. Joves que ja han patit un càstig probablement pitjor que passar uns mesos privats de llibertat: anys i anys d’angoixa, sense poder gaudir de la llibertat, esperant que els diguin el què.
A banda de les habituals dilacions i de totes les incidències i recursos que plantegen els propis advocats, crec que ara mateix no hi ha cap pressa per resoldre aquests casos. L’aparell repressiu de l’Estat ha assolit l’equilibri perfecte. Té tots aquests joves i els seus entorns atemorits, amb els seus advocats aconsellant-los que no vagin a manifestacions. L’efecte del càstig ja s’ha aconseguit sense haver-lo d’aplicar.
Objectivament, a l’Estat li interessa allargar la situació actual tant com pugui. No li interessa tancar cap d’aquests represaliats a la presó, perquè no li cal. Té tothom fent bondat. De fet, quan comencin a entrar a la presó els primers d’aquests joves no sabem quina pot ser la reacció del carrer. Però segur que més d’un jutge o fiscal ha pensat en el que va passar amb l’empresonament de Pablo Hassel. Si més no, apostaria que ningú vol ser el primer a posar en risc la famosa “desinflamació”.
Diuen que el procés s’ha acabat, i és mentida. Aquesta setmana ho recordarem als carrers de Barcelona. Però des que el número de represaliats no augmenta, el problema és molt més fàcil de gestionar. Ara seria el pitjor moment per començar a tancar joves a la presó. La situació actual és ideal per a transitar un cicle electoral molt llarg i la presidència espanyola de la UE. Si més no al PSOE i a la part del poder judicial que controla, els interessa estirar el xiclet tot el que es pugui.
Per a una causa com l’independentisme, ben mirat, 3 o 4 mil represaliats no són molts. I només una part relativament petita són causes que poden acabar amb sentències de presó que s’hagin de complir. A la campanya d’insubmissió al servei militar s’hi varen afegir unes 15000 persones, que representa una proporció enorme per a un univers d’homes joves. Haver pogut “congelar” la xifra de represaliats en els nivells actuals és un èxit de la repressió.
En aquest context, l’independentisme de base hauria de plantejar-se si no ha acabat caient en el mateix parany que el lideratge polític. Clarament tot es va començar a tòrcer quan els polítics varen canviar el “no tenen prou presons” pel “ningú més a la presó”. Com s’ha pogut escampar tant un “no més represaliats” que és bàsicament el mateix discurs que venen els prescriptors de la rendició? Voleu dir que animar la gent a quedar-se a casa per evitar la repressió no fa el joc a l’estratègia del govern autonòmic?
Potser cal començar canviant el discurs. Com va dir el gran Martí i Pol, “plor i laments de què serveixen? Gent que lluiti és el que cal”. Deixem de plorar els represaliats i comencem a admirar-los. Deixem de tractar-los com a víctimes i comencen a tractar-los com a referents. Canviem la llàstima per l’orgull. Tots podem ser represaliats. Prou d’estirar el xiclet per tenir-nos a tots quiets. Si volem trencar-los els plans, és hora de passar a l’acció.
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
