Algú amb bona informació del què passa pels cercles de poder de Brussel·les, enmig d’un dinar, em comentava: “El Brexit té conseqüències importants. Si no hi ha acord, la regulació de les DO i les IGP britàniques queda al marge. Ja podrem fer whisky escocès o sal Maldon a l’Empordà!” És una manera gràfica de fer aflorar moltes de les noves casuístiques (o problemàtiques) que el govern britànic de Theresa May haurà d’afrontar a partir del 29 de març de 2019, si finalment no pot ratificar el Brexit tou que sembla que ha acordat amb l’executiu comunitari. El referèndum del Brexit va ser la primera gran cita a les urnes que va estar marcada per una campanya de desinformació i fake news, que fins i tot va acabar amb les aspiracions d’un dels seus grans valedors, Nigel Farage (UKIP). I, el cert és que la sortida del Regne Unit de l’entramat comunitari planteja una sèrie de reptes que, ara per ara, continuen sent un maldecap colossal per l’executiu tory i fins i tot justificarien un segon referèndum.
La gestió de les denominacions d’origen, ara sota regulació comunitària, només n’és una. Però, si bé és prou curiosa i preocupa a l’estómac de molta gent –el meu, també!–, no és la que notaríem més de bon començament. Més estrès deuen tenir Vueling o Iberia, ara dins el grup IAG amb majoria de capital de la British Airways, que en cas d’un acord hard de sortida podrien quedar amb els avions a terra a partir del 29 de març, fins que la nova administració britànica hagués firmat tots els acords de visat amb la resta de països. Per què EasyJet, que té la seu a Luton, ha traslladat les llicències de 1.400 pilots a Alemanya i Àustria? Segons la companyia, per dotar a la seva flota de garanties de circulació al marge de l’acord que arribin Londres i Brussel·les, acord que finalment haurà de ser ratificat per Westminster.
I, és que el sobre cost que tindrà el Brexit per la societat britànica encara està per veure, i segurament està molt per sobre del què els advocats del leave van assegurar. Quan costarà recuperar tots aquells organismes que, ara, les seves funcions havien estat transferides a les institucions comunitàries? Quin serà el cost de recuperar la plena sobirania nacional? Quin serà el cost de deixar de participar de les economies d’escala que permet la Unió? La negociació s’està portant a terme a quatre bandes: persones, productes, serveis i capitals. I, de moment, sembla que la permanència a la unió duanera –si no s’ha aconseguit un pacte comercial al final de l’etapa de transició–, així com la garantia dels drets dels ciutadans europeus que viuen al Regne Unit (i viceversa) ja figura en el preacord.
L’altre escull era evitar el restabliment d’una frontera entre la República d’Irlanda i l’Ulster, que suprimia els Acords de Divendres Sant. Malgrat que a l’opinió pública tory li pugui costar entendre que una part del seu territori tingui un tracte singular, tampoc els hauria de ser tant difícil de comprendre sabent que dins de la Unió hi ha altres territoris que gaudeixen d’estatus especials, sigui en regulació, fiscalitat o control sanitari. Si no, per què els règims impositius especials per la insularitat de les Canàries? Que hi hagi territoris que tinguin tractaments singulars a causa de les seves especificitats geogràfiques no hauria de sorprendre’ns. Més i tot, si tenim en compte que Irlanda del Nord forma part d’una illa que, en determinats aspectes, s’ha de tractar com un tot: per exemple, pel control d’epidèmies. Així doncs, Belfast podria facilitar la lliure circulació de persones, a la vegada que acceptar l’alineació reguladora –sobretot de tipus alimentari– amb controls als ports d’origen.
L’actual European bubble, avui molt criticada, té ganes de marcar novament l’agenda. De fet, la crisi britànica és el desafiament més important a què s’enfronten les institucions després que Maastricht semblés la consolidació definitiva del projecte. El fracàs de la Constitució ja va ser un primer cop. Però, ara arriba una nova estocada que, des del Berlaimont, volen mitigar ensenyant més fortalesa i cohesió. Més, en un escenari d’eleccions a l’eurocambra on la composició i el joc de les forces polítiques tradicionals es podria veure alterat: per una banda, per l’ascens de noves formacions d’ultradreta crítiques o tecnòcrates que volen jugar al marge dels eixos clàssics de la política; per altra banda, perquè tot apunta que la política de coalicions pot considerar-se en l’elecció del nou president de la Comissió, i això també generarà més incertesa pel futur dels actuals Spitzenkandidaten de les grans famílies del Parlament Europeu. Veurem amb quin whisky brinda el guanyador.
Xavier Ginesta. Periodista i professor de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya
