Després de la fracassada investidura de Pere Aragonès i de fer la Pasqua al candidat pinedenc, ara toca reiniciar el viacrucis de les negociacions i remoure cel i terra per formar un govern de coalició independentista, el del 52%. En aquest viacrucis no cal, però, recordar els catorze episodis de la passió de Crist, sinó els errors i les males pràctiques del darrer govern de JxCat i ERC, sent conscients, això sí, que en el pecat es troba la penitència. L’objectiu aquí no és encaminar-se novament cap al calvari de la legislatura passada, sinó cap a la formació d’un govern sòlid i estable capaç d’encarar-ne una de nova que serà clau des d’un punt de vista social i de defensa dels drets fonamentals.
Els partits han de deixar enrere la vida contemplativa, i desplegar el seu talent i les seves virtuts (les mateixes virtuts cardinals els poden ajudar: prudència, justícia, fortalesa i temprança en l’afany de poder) per acabar passant per la vicaria i compartir govern fins que unes noves eleccions els separin. En la negociació entre partits que ja es coneixen no es pot jugar amb el factor temps per condicionar-la i per fer que sigui més llarga que la quaresma. Després d’aquest primer fiasco, el pacte s’hauria d’enllestir ben aviat, perquè hi ha massa líders (i molts votants) que estan que trinen, amb tres —o potser més— reunions maratonianes al dia. I perquè, malgrat que tots tenim més paciència que un sant, el context social demana a crits la fumata blanca. Ara ja sabem que no faran Pasqua abans de Rams i ens diuen que l’acord final trigarà uns dies.
Encara que després de la sessió d’ahir tots els negociadors facin cara de funeral i que faci temps que van d’Herodes a Pilat, és necessari un profund examen de consciència, sense actituds inquisitorials, sense cridar a capítol a ningú, sense exigir un mea culpa i sense demanar constantment actes de contrició. Ja s’ha acabat el temps del fariseisme, del maniqueisme, de les jeremiades, de les capelletes i de les baralles de campanar. Ja hi ha altres actors, com els partits unionistes o alguns mitjans de comunicació, que es dedicaran amb cos i ànima a sembrar zitzània i a intentar que la negociació acabi fent un pa com unes hòsties o que el govern de coalició es converteixi en una torre de Babel ingovernable. Per tant, cal seguir dialogant per aconseguir un bon pacte que no soni a música celestial i que eviti vendre’s l’ànima o vendre’s per un plat de llenties. Això implica una negociació bilateral, responsable i que es basi en l’equilibri de forces (perquè amb un escó de diferència cap dels dos es pot considerar un Goliat), és a dir, sense submissions, sense que ningú esperi que l’altre faci de bon samarità, ni que cap partit sigui l’escolanet de l’altre.
A Catalunya hi ha molta experiència en la formació de governs de coalició, però potser perquè ningú no és profeta a la seva terra, la societat catalana, sense saber-ne de la missa la meitat, considera que els partits no saben a quin sant encomanar-se, que tot s’ha deixat de la mà de Déu, i molts pronostiquen que serà l’obra de la seu i que acabarà com el rosari de l’aurora. Que a la mesa de negociació hi hagi persones amb molta experiència i d’altres que són profanes i llegues en la negociació de governs de coalició, és peccata minuta. Tothom sap que no tots els camins van en la bona direcció per fer un acord de govern i que s’ha de treballar molt i com Déu mana, és a dir, aplicant les facultats de l’ànima humana: amb memòria, però també amb enteniment i bona voluntat. Sense posar el crit al cel quan hi ha una discrepància, sense fer constantment d’advocat del diable, sense rentar-se les mans quan hi ha problemes, sense perdre l’oremus, sense visions profètiques, sense ser més papista que el papa, sense llançar abans d’hora les campanes al vol, sense predicar en el desert, sense estar als llimbs, sense combregar amb rodes de molí, sense despullar un sant per vestir-ne un altre, sense que a última hora algú surti amb un ciri trencat, sense ser un escolà d’amén i sense encomanar-se ni a Déu ni al diable. No evitar aquests paranys, després de fracassada la primera investidura, seria un sacrilegi. I això ho han de fer els negociadors, amb rigor i solvència, perquè segur que no vindrà el salvador o el sursum corda a arreglar-ho tot. S’hauran de prendre moltes decisions i, en alguna ocasió, decisions salomòniques que comporten sacrificis, però això no vol dir que s’hagin de demanar caps, perquè ningú està lliure de pecat i ningú té butlla.
Els acords coalicionals no es poden basar en la llei del talió i tenir una intenció revengista, perquè això implica crear un govern amb peus de fang. Al contrari, s’han d’assentar en la reconciliació i la confiança partidista i personal, i sent conscients que, malgrat que hi ha de tot a la vinya del Senyor, en la convivència institucional gairebé sempre Déu tanca una porta i n’obre una altra. I si els negociadors saben que el poder és molt temptador i que a la vinya del rector mai hi pedrega, cal evitar una inflació de càrrecs polítics només per satisfer els partits coalitzats. Finalment, convé recordar que per fer funcionar millor la maquinària dels governs compartits també cal establir prèviament uns protocols de funcionament ben clars i que vagin a missa, ja que qui lleva l’ocasió, lleva el pecat.
Ànims, negociadors, que us heu de guanyar el cel! Endavant les atxes, que sigui el que Déu vulgui i bona Setmana Santa!
Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB
