Tal com s’esperava, el dilluns 31 de gener es van anunciar les resolucions del TJUE sobre l’extradició de l’exconseller de la Generalitat Lluís Puig –actualment resident a Bèlgica– en relació amb el judici pel Referèndum d’Independència del 2017. El magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena havia demanat al tribunal que respongués set preguntes sobre els procediments d’ordres d’extradició europees arran dels múltiples fracassos d’Espanya (a Bèlgica, Escòcia, Itàlia i Alemanya) a l’hora d’aconseguir l’extradició dels consellers catalans exiliats. Aquesta sentència feia temps que era esperada amb candeletes pel Tribunal Suprem espanyol com a base per aconseguir finalment l’extradició del president Carles Puigdemont. Certament, el seu tan cotitzat empresonament és l’objectiu llargament buscat per tot l’unionisme espanyol des dels “socialistes” del govern fins a l’extrema dreta de VOX, tots hi coincideixen per igual. I encara que inicialment esperaven que les resolucions del TJUE sobre les consultes de Llarena aclarissin la qüestió (abans de la decisió crucial del març vinent sobre la retirada o no de la immunitat parlamentària de Puigdemont i dos companys més del Parlament d’Europa), en realitat han resultat ser força poc concloents. I no sols això, sinó que la sentència pot inclús servir per introduir canvis a la jurisprudència sobre criteris d’extradició que poden resultar vitals per continuar refusant les peticions d’extradició de Llarena i -en un sentit més ampli- per aportar arguments que puguin atorgar més garanties als grups minoritaris contra la persecució sistemàtica i els abusos judicials i polítics als què es veuen sotmesos. I segons com, estaria més que justificat situar el cas català en aquesta categoria.
A l’inici de la vista de dilluns, però, i a mesura llegia la resolució el president del tribunal, no semblava que les coses pintessin bé per a la causa de Puigdemont. Els paràgrafs inicials i les primeres resolucions de la vista semblaven deixar clar que el magistrat del Tribunal Suprem espanyol, el polèmic jutge Llarena, tindria tot el dret a continuar emetent peticions internacionals d’extradició contra els exiliats catalans Puigdemont, Ponsatí, Comín i Puig. Fins i tot va arribar a suggerir que els tribunals belgues, que abans s’havien negat a extradir Puigdemont, s’havien excedit en el seu dret a rebutjar la petició d’extradició feta per Llarena, tot apuntant que la “confiança mútua” entre estats i l’acceptació més o menys automàtica de les peticions serien allò més recomanable en el futur. Lògicament, això va ser suficient per desfermar l’aplaudiment entusiasta de Madrid i dels mitjans unionistes en general. Però a mesura que s’anava fent una lectura més acurada de les resolucions, com sol passar amb tantes sentències judicials llargues i complexes amb voluntat d’aparentar un manteniment dels “equilibris” entre parts, van anar apareixent condicionants que haurien d’haver fet reflexionar aquests mitjans. Perquè, paral·lelament a la crida al “compliment mutu”, també hi sorgien crides a oferir garanties més estrictes per evitar qualsevol forma d’injustícia o maltractament envers els grups minoritaris, clàusules que ostensiblement feien l’ullet als tribunals belgues que s’havien negat a extradir els exiliats polítics catalans. I si bé en general els responsables del Tribunal Suprem i els mitjans de Madrid han convingut a ignorar-les, eren molt eloqüents al respecte unes declaracions fetes dimecres pel Fiscal General de l’Estat Àlvaro García Ortiz en el sentit d’admetre que la resolució del TJEU era un seriós “obstacle” per a portar a terme l’extradició de Puigdemont.
El “Grup Objectivament Identificable”
La realitat és que ben mirat, paràgrafs sencers de la sentència semblaven qualsevol cosa menys un llum verd a l’extradició dels líders catalans. Fins i tot s’hi arribava a especificar possibles raons per les quals podrien ser denegades les peticions, un element aparentment absent de documents precedents sobre aquesta matèria. En aquest sentit, és significatiu que el prestigiat però sempre ponderat jurista Joan Queralt descrigués la resolució com una mena de rebuig “elegant” i subtil a les demandes de Madrid. Tot fa pensar que es tractava d’una simple vàlvula de seguretat destinada a oferir “cobertura” a les decisions del tribunal belga i de descartar la responsabilitat de qualsevol possible abús contra les minories en el futur. O, fins i tot, ¿per què no?, com a combustible per a futures denegacions. Alguns observadors fins i tot van apuntar que les resolucions podrien donar peu a novetats legislatives en el sentit que podrien proporcionar una base sòlida sobre la qual construir una protecció jurídica per a determinats tipus de grups minoritaris. ¿Per què, sinó, hauria introduït la sentència el curiós embarbussament “Grup Objectivament Identificable” en referència a col·lectius susceptibles de protecció contra l’extradició? Per fortuna, ¿no podria ser aquesta una referència als més de dos milions de votants que van participar en el Referèndum d’Independència de Catalunya del 2017? ¿O, de fet, a la majoria independentista de vot habitual a Catalunya (52%) que ha estat sistemàticament estigmatitzada, perseguida i insultada pels mitjans i els poders de Madrid durant tants anys?
Per altra banda, no podem evitar d’associar el terme “Grup Objectivament Identificable” amb un element assenyat en una resolució del Grup de Detencions Arbitràries de les Nacions Unides en relació a la situació de Catalunya: una discriminació sistèmica de l’Estat contra una minoria nacional. El mateix fet que la sentència del TJUE de dilluns esmentés específicament aquest text de l’ONU ja és molt significatiu. Però no és l’única institució internacional que s’hi ha referit. El Consell d’Europa també ha parlat en termes semblants de la necessitat de protegir d’aquests abusos les minories nacionals com la catalana. ¿No seria aquesta una munició subtil però potent per justificar que tribunals com el de Bèlgica continuïn negant l’extradició de Puigdemont i els seus companys? De fet reforça les sentències del passat per molt que alguns observadors ho neguin. Però sigui quin sigui el cas, una cosa és segura. Ningú més enllà dels espanyols més venjatius poden considerar que aquesta resolució faciliti una extradició immediata de Puigdemont com la que es prometien. La veritat és que a cap jutge mínimament demòcrata li agradarà haver aprovat el lliurement de polítics no corruptes a un estat que ha estat capaç d’enviar 9000 policies a atonyinar votants indefensos i trencar urnes. Així s’explica la indefinició d’una sentència que deixa una porta oberta a les esperances del President Carles Puigdemont i els seus col·legues exiliats, els també eurodiputats Toni Comín i Clara Ponsatí.
