El tercer tripartit

Des de la investidura de Pedro Sánchez, el procés d’independència ha mutat en un procés pseudo-estatutari de reforma d’Espanya. Tot molt en la línia del que defensaven els apòstols de la rendició l’endemà mateix de l’1O. De fet, mai no ha estat cap secret que molts prohoms de l’autonomisme que va parir l’Estatut de 2006, només veien la independència com una palanca negociadora al servei del seu objectiu de revertir la sentència del TC.

Amnistia i recuperar l’Estatut retallat era la proposta d’aqueixos prohoms, que varen moure tots els fils al seu abast per evitar la declaració del 27 d’octubre. Defensaven una negociació que, com tothom sap, no era sobre la independència sinó que ens retornava al dia abans del cop d’estat de la justícia constitucional espanyola. Tu renuncies a l’1O i jo renunciaré a la sentència contra l’Estatut. En definitiva, tornar a la casella de sortida d’abans del procés.

En aquest context i amb aquests antecedents, no és cap sorpresa que quasi totes les escenes de la negociació per investir Illa recordin tot el que va succeir l’any 2006 amb la formació del segon tripartit. I dic el segon, i no el primer, perquè el procés estatutari tenia un sentit històric per a tot el nacionalisme català, que encara no era majoritàriament independentista. En canvi, no en tenia cap la formació del tripartit presidit per Montilla que, cal recordar-ho, és posterior al referèndum de ratificació de l’Estatut.

Sense perspectiva històrica podria semblar que l’acord subscrit entre el PSC i ERC és quelcom substancial. Un avenç real en termes d’autogovern, per dir-ho en llenguatge autonomista. Però no ho és. A l’acord hi ha bàsicament la mateixa retòrica i les mateixes promeses que hi havia a l’Estatut fallit. És un revival de l’Estatut amb tots els ets i uts, del qual crec que ni se n’amaguen. Només resulta que recuperar més promeses incomplertes de les que hom esperava que els mateixos autors gosarien repetir. En això, cal dir-ho, a mi m’han sorprès.

Totes les qüestions de reconeixement i de poder que conté aquest acord, tot el gruix nacional que pugui tenir, cap perfectament dins l’Estatut pactat entre Mas i Zapatero. Com a molt, va més enllà del que va quedar dempeus després de l’enderrocament de l’autogovern perpetrat per la sentència colpista del TC. El PSC no ha anat en absolut més enllà del que va anar quan va signar el pacte del Tinell (primer tripartit) o quan va votar la proposta inicial d’Estatut al Parlament.

L’interès que aquest pacte té per a Espanya és evident. Revertir l’1O i revertir el cop d’estat del TC contra l’Estatut situa l’independentisme en via morta. Desactiva la legitimitat i la força que havia adquirit justament després del fracàs estatutari. Potser algú podria defensar que per a l’independentisme suposa reiniciar un camí que en el passat va propiciar la mobilització que va culminar amb l’1O. Però no cola. Realment algú aposta que Espanya cometrà els mateixos errors?

Investir Illa, per a ERC, tendrà les mateixes conseqüències que va tenir investir Montilla. Un autèntica desfeta interna i el col·lapse electoral, com a mínim. Supòs que confien que el fet de no entrar al govern i tenir 3 anys sense eleccions (amb permís del PSOE) pot ajudar a minimitzar els danys. Tot això ja es veurà, perquè fer el mateix esperant resultats diferents no sol ser una demostració d’intel·ligència.

I a Junts estan encantats, diguin el que diguin, amb la investidura d’Illa amb els vots d’ERC. Per molt que diguin, veure com s’immolen una altra vegada els rivals satisfà els instints partidistes dels incondicionals de Puigdemont. Perquè esperen treure’n el mateix rèdit: el retorn al poder amb uns resultats semblants a la CiU de Mas. I mentrestant, tenen totes les eines (com de fet les varen tenir durant el mandat de Montilla) per controlar la negociació amb Madrid. O algú ignora que no es pot complir res del que han pactat PSOE i ERC sense els vots de Junts?

Fet i fet, el joc ja ens el coneixem. ERC es va rendir i va passar-se un parell d’anys pidolant l’amnistia. Al final, un cop de sort va fer que Puigdemont els pogués robar la cartera i capitalitzar-ne l’aprovació final. Ara ERC intenta fer el mateix i ha posat al seu cove tot el peix que Junts confiava treure de les negociacions de Ginebra. Em sap greu si a algú això li sembla molt pessimista. Però res del que estan fent els partits ara mateix ja no té res a veure amb la independència.

(*) Josep Costa és politòleg i advocat.