Un dels mantres més tramposos de l’independentisme no practicant és que l’any 2017 vàrem perdre i que cal aprendre les lliçons necessàries per a poder guanyar la propera vegada. La trampa comença dient que vàrem perdre, ja que l’1-O vàrem guanyar de manera rotunda i va ser en els dies posteriors que es va renunciar a culminar la victòria actuant en conseqüència. Però la trampa continua també quan entren a discutir les lliçons que segons ells cal aprendre.
Les suposades lliçons sobre les que ens alliçonen a tots els qui volem reprendre el camí on es va interrompre aleshores incideixen en la capacitat repressiva de l’Estat. Suposadament, sempre d’acord amb ells, no podíem preveure que l’Estat reaccionaria amb la duresa que ho va fer i que Europa no hi faria res. D’aquesta anàlisi equivocada se’n deriva una conclusió òbviament errònia, que ve a dir que cal assumir un principi de realitat segons el qual no som prou forts ni tenim prou suports per a fer la independència sense permís d’Espanya.
Curiosament, els prescriptors de les lliçons no han tengut temps encara per aplicar el principi de realitat a la seua anàlisi de la resposta de l’Estat a l’1-O. Ningú no ha intentat explicar una cosa fonamental, que sense entendre-la i aprendre’n les lliçons pertinents (ara sí) no es podrà refer l’estratègia independentista. M’estic referint al motiu pel qual la repressió, que no funciona mai contra una dissidència política organitzada i majoritària, en el nostre cas va funcionar per fer descarrilar el procés.
En efecte, quan el 21-D l’independentisme va revalidar la majoria independentista amb candidats empresonats i exiliats la repressió va ser derrotada. Es va constatar que perseguir penalment els líders polítics de l’1-O no havia desactivat el moviment sinó que li havia donat una victòria rotunda, humiliant per a l’Estat. Tan humiliant que la cancellera Merkel va fer un comunicat (l’únic d’una potència europea) reconeixent la nostra victòria i instant el govern espanyol a negociar. Res semblant no ha passat mai, ni abans ni després.
Com és possible que una victòria tan important com la del 21-D finalment ens hagi portat al camí de l’autoderrota? Com s’ho va fer l’Estat per convertir aquesta desfeta en una oportunitat per a imposar la seua estratègia? La resposta fa molt de temps que és òbvia, però hi ha massa gent a qui no li convé que se sàpiga que hi va col·laborar amb més o menys entusiasme. La repressió de l’Estat va mutar en una presa d’ostatges pura i simple, i des d’aleshores tot gira entorn del preu del seu alliberament, o de les possibilitats que en puguin prendre més.
La presa d’ostatges, no cal dir-ho, va tenir lloc abans de les eleccions. Però el país va fer una cosa ben feta: no pagar el preu del seu alliberament. De fet, l’alliberament de 6 dels presos el dia que començava la campanya electoral del 21-D va ser una jugada típica de qualsevol segrestador. Alliberar una part dels ostatges com a mostra de bona voluntat i fer saber les condicions per a alliberar la resta. En el nostre cas, el més significatiu que va passar aquell dia va ser el canvi de discurs d’ERC, que va introduir el conseller Mundó el mateix dia del seu alliberament.
Mai no sabrem si els votants independentistes no varen captar el missatge o precisament perquè el varen captar no hi varen caure. Però el cert és que l’únic que exigia l’Estat per alliberar els 4 ostatges que li quedaven (un per a cada organització independentista, significativament) era que votàssim bé. Que guanyassin els unionistes o que almenys no hi hagués una majoria partidària de continuar amb l’estratègia unilateral. Però no vàrem votar bé. C’s va quedar en primer lloc, però de les eleccions en va sortir una majoria per investir un president unilateralista.
La reacció de l’Estat a la derrota de les eleccions que havia convocat amb el 155 va ser la previsible: amenaçar amb prendre més ostatges. Per això l’endemà del 21-D el Tribunal Suprem va ampliar l’acusació de rebel·lió a Artur Mas, Marta Rovira, Anna Gabriel, Marta Pascal, Mireia Boya i Neus Lloveras. És a dir, en comptes de deixar sortir els 4 ostatges que li quedaven, o fer tornar a entrar els 6 que estaven en llibertat condicional, va assenyalar els següents de la llista. No ho sabrem mai amb certesa, però no hi ha cap dubte que si haguéssim votat com esperava l’Estat la seua resposta hauria estat molt diferent.
La selecció dels 6 potencials nous ostatges, que varen ser citats a declarar tot just després d’avortar-se la restitució del president Puigdemont, s’entén amb la mateixa lògica. No té cap explicació jurídico-penal. Té una explicació política: la majoria eren del grup polític que havia sortit victoriós de les eleccions (Junts per Catalunya) i del que no tenia cap ostatge encara: la CUP. I no és cap coincidència que finalment no fos capturat com a ostatge ningú dels que varen deixar la política, però sí tots els que s’hi varen quedar (excepte na Marta Rovira que es va exiliar).
Tota la legislatura que va del 21-D del 2017 al 14-F del 2021 es podria explicar pràcticament sencera només per l’estira i arronsa entre els que volien pagar el rescat que reclamava l’Estat per alliberar els ostatges i els que no volíem. Mai no va ser una cosa estrictament de sigles. Els ostatges de Junts no varen actuar substancialment diferent dels ostatges d’ERC. Els presos sempre varen actuar diferent dels exiliats, si de cas. I potser algun dia caldrà explicar el paper de Jordi Sànchez en la fallida investidura del president de Puigdemont.
El famós 30 de gener es va malbaratar la victòria del 21-D. Aquell dia l’Estat comença a guanyar, perquè el segrest dels nostres líders li comença a donar rèdits. S’escampa el mantra que cal fer govern per aconseguir l’alliberament dels ostatges. La situació política era la que era, i el país va començar a ser sotmès al xantatge que tots coneixem. Els que no volíem pagar el preu de rescatar els ostatges vàrem esdevenir els dolents de la pel·lícula. I a partir d’aquí la història és coneguda.
La lliçó és clara. Un ostatge és una persona retinguda com a presonera per un segrestador, l’alliberament de la qual depèn d’un requisit a complir per un tercer. A veure si ens ho gravam amb foc: els ostatges ni poden liderar un procés d’independència ni poden negociar el seu alliberament amb els segrestadors.
