El rei Felip, el dels belgues, acaba de disculpar-se com a màxim representant de la corona per les atrocitats comeses en l’Estat Lliure del Congo pel seu avantpassat el rei Leopold II. Entre 1884 i 1908 el monarca va convertir aquell país 70 vegades més gran que el seu en una propietat personal. Mitjançant un exèrcit privat va esclavitzar la població a fi d’extraure’n el màxim de cautxú i ivori. En els llogarets on no es satisfeien les quantitats exigides es tallava les mans dels xiquets i de les dones per terroritzar la població i augmentar-ne la productivitat. Segrestos, incendis d’aldees, l’ús de càstigs severíssims corporals, tot valia per desagnar el territori i enriquir el tirà.
A la última, l’assassinat sistemàtic i les malalties importades pels colons van provocar que en poc més de dues dècades moriren deu dels vint milions d’habitants d’aquell extensíssim territori.
Tot i que la paraula perdó nom pareix en la missiva real de manera explícita no cal ser molt llest per entendre el sentit de la mateixa: “Es van cometre”, ha afirmat, “actes de violència i crueltat que encara pesen en la nostra memòria col·lectiva (…) Voldria expressar el meu més profund pesar per aquestes ferides del passat, el dolor per les quals es revifa avui per la discriminació encara massa present en les nostres societats”.
El seixanta aniversari de la independència del país africà unit als atacs contra les estàtues del sanguinari Leopold desfermades per l’incident George Floyd ha estat el que ha provocat el gest de Felip Leopold Lluís Maria de Bèlgica. Els belgues n’estan farts que la monarquia es tape el nas davant d’un passat d’atrocitats com aquest, que a les places i els carrers del país continuen havent estàtues del genocida real. I Felip ha actuat, segurament sense massa ganes, amb sentit polític, sabedor que el malestar en vertader país democràtic no es pot contenir mirant la lluna. No és massa el què ha fet tot i que no està malament per venir d’un rei.
D’altra banda, no cal dir que entre això i el ‘lo siento mucho me equivocado’ del caça elefants o els silencis quan no els sermons i les xerrameques del seu fill se’n va un pam.
Fet i fet, el rei Felip VI de Borbó té moltes coses per les quals hauria de demanar perdó i no només pel saqueig sistemàtic del seu pare del que ara sabem se n’ha beneficiat. Fins i tot els més idiotes saben que tan el seu pare com ell han ocupat un tron la legitimitat del qual és més que qüestionable. La corona fou heretada d’un dictador responsable també d’un genocidi. No és una qüestió opinable. La historiografia moderna no en té cap dubte del caràcter genocida del règim franquista.
Fa uns mesos l’historiador Carlos Hernández va publicar el llibre Los campos de concentración de Franco (Ediciones B). Es tracta d’un estudi sistemàtic. El règim va arribar a muntar fins a 296 camps de concentració per tot l’Estat. El País Valencià va encapçalar el rànquing. El camp d’Albatera, al Baix Segura, està considerat com un autèntic experiment dels camps nazis. Segons l’historiador, aquests camps es van convertir en autèntics camps d’extermini. L’objectiu de Franco i els seus confrares no era cap altre que l’eliminació sistemàtica dels seus enemics, dels enemics de l’Espanya cristiana, conservadora i monàrquica.
Un altre historiador, el gallec Antonio Miguez Macho, seguint el model de G.H. Stanton determina de manera clara aquest caràcter genocida del padrí de la corona espanyola. I recorda que la darrera etapa de tot genocidi és la negació del mateix i la culpabilització de les mateixes víctimes. És el que ha fet l’Estat espanyol, negar el genocidi. I la mateixa dreta, la teòricament dreta democràtica, i la jerarquia eclesiàstica amb seu a Madrid. El negacionisme ha triomfat com a discurs seminal de la democràcia espanyola, diu Miguez, que es pregunta si la societat espanyola n’està preparada per assumir aquest fet.
Des dels Països Catalans, des de segles sotmesos a una mena de lent aniquilament cultural i lingüístic, a l’espoli sistemàtic, la resposta és molt clara.
El darrer discurs que recordem els catalans de Felip VI no té a veure ni amb el genocidi en el Congo, ni amb el penediment per anys de lladrocini comesos des de la seua Casa Real, ni amb els bons desitjos pensats per a la nit de Nadal dels que encara tenen una certa possibilitat de sobreviure en el país de les desigualtats per excel·lència. Tampoc, és clar, per haver-se referit al genocidi comès per Franco.
El darrer discurs que recordem és un discurs amenaçador fet a l’ombra de Carles III, el borbó que va voler castellanitzar les elits catalanes i sotmetre el país a la uniformitat espanyola. Va ser un discurs pensat per terroritzar els dissidents. Un discurs en què com a cap de l’Estat i de l’exèrcit va arrogar-se tot el poder ni encara que fos només per uns minuts. I ho va fer, prou que ho sabem, emparat per una Constitució també heretada, redactada sota l’atenta mirada de tot l’engranatge de l’Estat franquista. Quina rei amb més vista!.
Així les coses, Felip VI, rei dels espanyols, demanar perdó? Perdó per haver fet què? Quan? Això, ni en l’exili…
Francesc Viadel
