Crec que és un bon moment per fer una repassadeta a això del Reencuentro que el prestigiador Pedro Sánchez s’ha tret de la màniga. És res més que una camama per fer-se amb el poder tot fent veure que donarà satisfacció a les demandes històriques dels catalans que no es resignen a ser súbdits del règim constitucional del Regne d’Espanya? I ho demano per si encara hi pogués haver algú -fora d’ERC i Comuns- que encara es pugui creure que això és res més que una nova enganyifa a l’estil de la que significà la instauració del règim del 1978 que el llirisme polític català es va empassar com un nen acceptaria un caramel a la porta de l’escola.
Perquè, a veure, quins elements tenim avui per creure que el Reencuentro sigui res més que una estratègia per assegurar que els catalans no veuran respectats els seus drets nacionals i seguiran fent de paganinis del desgavell subvencionista espanyol? Quins elements ens indueixen a pensar que les dues faccions en litigi a Catalunya -independentistes i unionistes- tindran les mateixes possibilitats de veure respectades les seves parcel·les, els seus interessos? Perquè, per molt que Sánchez segueixi parlant de Reencuentros i altres mandangues -la seva majoria parlamentària en depèn- els ímputs que estem rebent en el moment actual són una rotunda confirmació que l’únic que es pretén és una victòria aclaparadora de l’unionisme contra els díscols catalans. O és que no ens n’estan fent arribar proves fefaents a diari per terra, mar i aire, ho vulguin reconèixer els mitjans autonomistes o no? El programa d’Illa per al 12M -en primera instància- és l’indicador més fiable per constatar-ho. I sí bé parla de “reconciliació”, res no ens fa pensar que contempli res més que un triomf sobre els independentistes del bipartidisme borbònic catalanofòbic i recentralitzador. El Reencuentro serà amb això, no amb res més. La prova la tenim en episodis tan explícits com els acords per fer alcalde Collboni, la recurrent clucada d’ulls d’Illa als filofranquistes de Sociedad Civil Catalana o el pacte de no-bel·ligerància PP-PSOE davant l’escàndol de la gestió d’Illa de la crisi del COVID19 per assegurar que no perilli el qui és el gran candidat in pectore de l’unionisme. Quin Reencuentro pot resultar d’això com no sigui un Reencuentro del PSOE amb el PP un cop desactivats Podemos, Ciudadanos i -el que més està costant- VOX? El pas final pretès -si Puigdemont no ho pot impedir- serà la desactivació del Procés amb l’inestimable ajut dels autonomistes catalans, el devastador efecte 155 en la CCMA i altres mitjans, i les entitats enemigues del sobiranisme català com són Foment del Treball, el Cercle d’Economia o els sindicats espanyols que operen a Catalunya.
Reencuentro? Quin Reencuentro? O és que a algú li pot enganyar el tema de l’admissió del català a les Cortes de Madrid o els indults? Hi ha hagut alguna cosa més que se’ns hagi escapat? Crec que no. La realitat del Reencuentro està en el manteniment de la repressió i del Lawfare per batre les demandes catalanes (estratègia compartida religiosament per PP i PSOE), en l’obsessió que tenen amb el President Puigdemont, -l’únic que realment els planta cara-, en els 2000 efectius de policia espanyola que Marlaska vol enviar-nos, en l’admissió de facto d’Illa que seguirà fent de lleial marmessor de la sagnia de l’espoli fiscal, en la incapacitat (o desgana) de Sánchez per aprofitar la seva presidència de la UE per oficialitzar el català a Brussel·les -vaja camama aquesta!- i en el constant menyspreu de Collboni envers la llengua i cultures nacionals de Catalunya evidenciat en l’alarmant política de museus i en els usos lingüístics i en la política de comunicació que anem veient a la Casa Gran de Barcelona. De veritat que més que un ànim de “girar full” -com proclamen a diari- sembla un Reencuentro dissenyat per Carrizosa de Ciudadanos. Però és clar, tractant-se d’aquesta gent -que ja el 1992 tant es va omplir la boca amb el mot “Encuentro” en referència a la sagnant i traumàtica colonització d’Amèrica- a qui pot estranyar que ara ens tornin a marejar amb un Encuentro bis, és a dir, un Reencuentro? No va dir algú que era com l’efecte bumerang que, un cop perdudes les colònies transatlàntiques, ara tornava per acarnissar-se amb una d’interior? El que podem donar per fet és que els objectius colonitzadors i uniformitzadors en segueixen impertorbables. Són Reencuentros per imposar, mai per alliberar.
