El reconeixement que ens cal

L’exposició de motius de la Llei 19/2017, del 6 de setembre, del referèndum d’autodeterminació invocava explícitament el dret internacional per a justificar la convocatòria del plebiscit de l’1-O. Abans s’havia fet el 9-N i s’havia demanat a Madrid fins a 18 vegades de poder fer un referèndum acordat. És per això que la Llei deixava constància que “s’han fet tots els esforços per trobar una via acordada perquè el poble de Catalunya pugui decidir lliurement el seu futur”.

La convocatòria del referèndum unilateral, de fet, es va definir com un “acte de sobirania” perquè era “l’opció necessària (…) una vegada que s’han esgotat totes les vies de diàleg i negociació amb l’Estat”. Aquesta lògica d’últim recurs encaixa perfectament amb la comprensió majoritària de l’autodeterminació en el dret internacional. I això perquè, en circumstàncies de normalitat, aquest dret dels pobles s’ha de poder exercir dins el marc jurídic dels estats existents.

En efecte, des del fiasco de l’Estatut i fins a la convocatòria del referèndum d’autodeterminació vàrem fer tot un camí de carregar-nos de raons polítiques i jurídiques per exercir amb plenitud la nostra sobirania. Només aquells que consideren que l’1-O va ser un error o un fracàs poden fer política com si tot això no hagués existit. Diré més, qui fa política ignorant els fonaments jurídics de l’1-O també contribueix a deslegitimar-lo.

Crec que és molt pertinent recordar tot això, i no només perquè s’hagin complert els sis anys del referèndum. És pertinent, sobretot, perquè entre les investidures, les taules de diàleg, l’acord de claredat i la crisi del Consell de la República correm el risc que no quedi ningú defensant el sentit, la vigència i el valor de l’1-O. Perquè mantenir-se fidel al mandat de l’1-O no només consisteix a treballar per fer efectiva la independència. També requereix mantenir-se dins el marc polític i jurídic en què es va celebrar.

No ens enganyem, l’1-O no només és un exercici d’unilateralitat. És la seua legitimació mateixa. Fora del marc polític i jurídic de l’1-O no hi ha camí cap a la independència sense el permís d’Espanya. És a dir, no n’hi ha. Per tant, la renúncia a la unilateralitat que demana el PSOE no és només un article com els de Junqueras o Jordi Sànchez pels indults. Sortir del marc de l’1-O i del dret internacional és ja una renúncia a la unilateralitat.

Veig amb preocupació la negociació per pactar una amnistia que pugui ser una llei de punt i final. Ja n’he escrit en aquest mateix espai. I també veig el risc evident de tornar a situar el conflicte català en el marc del dret constitucional espanyol. La Llei del referèndum és, primer que res, l’acte justificat d’alliberar-nos de la gàbia jurídica espanyola. Tornar a referèndums pactats i fórmules grotesques com les que proposa l’acord de claredat és enterrar l’1-O de manera explícita. Però hi ha moltes altres maneres de deconstruir-lo.

L’article 2 de la Llei del Referèndum declara el poble de Catalunya com a “subjecte polític sobirà”, que és el màxim reconeixement al qual pot aspirar una nació abans de ser acceptada com a estat independent. Fet el referèndum de l’1-O i la declaració d’independència posterior, la feina de l’independentisme és lluitar per aconseguir l’efectivitat i el reconeixement d’aquesta declaració. Cap altre reconeixement que provengui de l’Estat espanyol (en l’àmbit internacional és totalment diferent) pot suposar un guany per a nosaltres.

És evident que no som independents encara, perquè el 27 d’octubre es va fer efectiva l’aplicació del 155 en comptes de la declaració d’independència. Precisament és aquí on rau el conflicte entre Catalunya i Espanya: els catalans continuam formant part de l’Estat per la força de la repressió. Ser coherents amb tot el que hem fet fins avui vol dir també no reconèixer el dret d’Espanya de governar-nos, ni per activa ni per passiva.

Investir governs espanyols i donar-los estabilitat, almenys com s’ha fet fins ara, és una manera de desdibuixar l’1-O i reconèixer la legitimitat de l’Estat per continuar exercint la seua sobirania sobre nosaltres. Acordar, com es va fer al Canadà, que l’Estat reconegui la nostra condició de nació (o de minoria nacional, és igual) dins el marc del seu dret constitucional seria una manera prou explícita de dir que continuam formant part d’Espanya voluntàriament. Per això, cal tenir present que el reconeixement que ens cal, és el de Portugal.

(*) Josep Costa és politòleg i advocat.