Pedro Sánchez ja té suficients vots per aprovar el seu darrer pressupost. L’actitud interessada del PNB (millorar el concert econòmic basc), el xantatge a EH Bildu pels presos polítics, la decadència del PDECAT, la poca ambició nacional de Compromís i la fragilitat de Mas Madrid li atorguen al govern més progressista de la història una majoria absoluta i suficient per fer-ho possible. Així doncs, el PSOE ja no necessita ERC i pot passar a l’atac contra els republicans, ja que són competència electoral. El PSC ha quedat alliberat d’ensabonar-los i pot actuar amb duresa contra el govern en solitari d’ERC.
Mentrestant, a casa nostra, la guerra civil entre els partits independentistes ens porta a una complicada situació. L’entrada al govern d’Ubasart, Campuzano i Nadal ja està provocant nous retrets i baralles entre els partits independentistes i molt ens temen que anirà a més. Els nous consellers s’han dedicat més a fer declaracions polítiques que a explicar el que volen fer a les seves conselleries, provocant un empitjorament de les ferides, principalment entre Junts i ERC.
Aquesta situació debilita l’independentisme i ho veiem quan el govern més progressista de la història no té cap mena de pressa en avançar en la taula de diàleg, com no en vol saber res ni d’amnistia ni autodeterminació i ni tan sols es compromet en la reforma del delicte de sedició, excusant-se en la manca de majoria parlamentària per fer-ho. I té raó en actuar així que el PSOE sap que no li convé obrir un meló que el desgastaria davant el PP. La feblesa de la part catalana els fa palès als socialistes que no hi tenen cap necessitat, que ara els sobren vots per aprovar els pressupostos i no volen de cap de les maneres donar-li aire a ERC, ara mateix el principal competidor polític a Catalunya segons els republicans. I no parlem només de les eleccions municipals vinents sinó també pensant en les que, més d’hora que tard, hi haurà a la Generalitat de Catalunya.
Totes les darreres enquestes parlen d’un augment d’escons del PSC al Parlament autonòmic de Catalunya que, com a mínim, podria igualar el resultat que va obtenir el president Maragall. Malgrat que existeixi una clara majoria independentista entre la ciutadania, els potencials votants estan profundament emprenyats amb els partits independentistes que diuen representar-los i la desmobilització existent entre l’independentisme ben segur es reflectirà a les urnes. De retruc, això incrementaria el percentual del resultat del PSC, fet que l’afavoriria per aconseguir més escons. Amb menys participació, cada escó caurà amb menys vots i els socialistes estan eufòrics amb aquesta perspectiva. Dit a l’inrevés, que queda més cru: els socialistes poden guanyar a molts municipis i finalment a la Generalitat si una considerable bossa de vots independentistes passa a l’abstenció.
La trencadissa al govern del 52%, deixa l’actual executiu monocolor d’ERC en mans del PSC, que ja els ha advertit que res no serà gratuït. Si el govern vol suport per al pressupost català, caldrà votar gratuïtament, tant a Madrid com a Barcelona, els respectius pressupostos, l’estatal i el municipal i, si això no passa, el govern de Pere Aragonès només pot esperar un miracle impossible; que Junts li aprovi els pressupostos per emergència nacional i com una lliçó que en política les guerres fratricides no ens porten enlloc.
Postdata.- Aquesta setmana, concretament dijous vinent, és el 27-O i seran cinc anys des de la proclamació de la independència al Parlament de Catalunya, malauradament no implementada i tampoc no explicada per la fugida d’estudi dels líders independentistes. Que ni el Parlament ni el Govern tinguin res previst per commemorar l’aniversari d’aquella proclamació unilateral d’independència és la prova que se li vol treure la importància que va tenir i que, als estaments que ara ens representen i governen, hi ha la inèrcia de deixar-ho passar, per no dir la voluntat d’oblidar-ho. Doncs no: la República Catalana es va proclamar i està suspesa a l’espera d’aixecar-ne la suspensió. Cap acte jurídic del Parlament l’ha tirat enrere o l’ha derogat i ha estat solament la violència policial i jurídica, qui ho està impedint, amb la connivència, per por o pels motius que siguin i tampoc no explicats, dels actuals líders independentistes.
