Una de les coses més estranyes de les quals hem estat testimonis d’ençà que va començar tot això que hem anomenat “el procés” és la negativa per part dels tres partits que el van endegar, PDCAT/JxC, ERC i CUP, d’apel·lar a l’antic estat constitucional català que estenia el seu domini al Principat de Catalunya històric.
Cap dirigent d’aquests tres partits polítics ni cap càrrec polític del govern de Catalunya en els darrers deu anys ha fet esment de l’antic estat constitucional català com a font de legitimitat per a la independència del nostre país. En cap moment els tres partits processistes han fet referència al fet de recuperar l’estat català que els castellans ens van arrabassar l’any 1714.
Perquè els catalans teníem un estat que era nostre i que era del tot reconegut a nivell internacional abans de 1714. Tal com esmenta n’Albert Pont en el seu darrer llibre Via Única (2021), l’estat català independent tenia “la capacitat d’enviar i rebre ambaixadors, la capacitat de signar tractats internacionals, la capacitat de crear el dret que regula les relacions entre els estats, etc.”.
L’any 1918, quan Lituània accedí a la independència respecte de la Rússia imperial, el Consell Nacional Lituà, l’òrgan polític que representava el poble lituà, en la seva declaració d’independència, ja al·ludia a la independència nacional com a la culminació de la RESTAURACIÓ de l’estat lituà d’època medieval. Posteriorment, durant el procés de la segona independència de Lituània (letons i estonians també ho van fer) a principis de la dècada de 1990, el nacionalisme lituà tornà a apel·lar a la restitució d’un antic estat lituà, en aquest cas el que va funcionar entre 1918 i 1939, moment de la segona annexió russa (o soviètica).
Us imagineu el president Puigdemont, de la Casa de la República de Waterloo estant, fent un discurs dirigit a la Nació apel·lant a la recuperació de la plena sobirania de Catalunya en base a la imprescriptible font de legitimitat política que eren les Constitucions Catalanes i l’estat català anterior a 1714? Us imagineu que el president Puigdemont fes una crida als catalans a adherir-se a la causa independentista per honorar aquells catalans que el 1714 van caure per defensar el nostre antic estat independent?
Doncs si voleu esperar que aquesta declaració del president Puigdemont es produeixi ja ho podeu fer ben asseguts perquè no es produirà mai. Si fins ara el president Puigdemont (ni ningú més dins l’entramat de partits i entitats que és el processisme) no ha fet cap declaració en el sentit de la recuperació del nostre antic estat nacional és d’allò més clar que tampoc no ho farà en el futur. I això que els processistes estan molt ben informats per assessors que els han fet saber la gran potència simbòlica, política i jurídica que representa l’apel·lació a la recuperació dels nostres drets històrics, tant a nivell intern com a nivell extern.
Els tres partits processistes han segellat un pacte de silenci pel que fa la qüestió dels drets històrics nacionals de Catalunya. Aquest pacte de silenci s’estén a totes les qüestions que facin una mínima ferum de Nació, de nacionalisme i de reivindicació de la catalanitat lingüística i cultural.
La referència a la nostra antiga independència, l’adhesió a la Nació per part d’aquells qui en formen part, el nacionalisme i la lluita pels drets identitaris dels catalans són precisament els factors que farien més fort l’independentisme entre els catalans, li donarien més cohesió i en farien un moviment indeturable.
Si ara, per art de màgia, JxC, ERC i CUP comencessin a reivindicar la recuperació de l’antic estat català, la nostra llengua i la nostra cultura i l’adhesió als nostres símbols nacionals (himne, bandera…), és a dir, si aquests tres partits esdevinguessin nacionalistes catalans, no dubteu ni un moment que la força que adquiriria l’independentisme i la defensa de la nostra llengua i la nostra nació seria gegantina.
Però us ho torno a repetir: no ho faran pas. Els processistes prefereixen ser espectadors privilegiats de l’enfonsament de la nostra Nació i de la desaparició de la nostra llengua i de la nostra cultura.
