Les xarxes en van plenes, del “circ” que els sembla la negociació del nou Govern després de les darrers eleccions encara autonòmiques. No en som conscients, del que això ens suposa. Certament, ben poc. Seguirà sent impossible aprovar i aplicar una Llei Energètica, un Decret de Pobresa, una Llei de l’Habitatge o una renda mínima garantida. De la taula de negociació, millor ni parlar-ne. I tampoc es tindrà la capacitat de decidir l’aplicació dels fons europeus Next Generation per recuperar l’economia de la situació provocada per la COVID-19.
Acabi com acabi, fora bo interpretar aquesta negociació, que alguns veuen com un circ, com una bona evolució dels nostres representants polítics per evitar malifetes com les de donar suport a un partit del 155, ja sigui al Govern de Madrid o a la Diputació de Barcelona, que han suposat en un passat recent la consolidació de l’estructura de l’Estat espanyol.
Per una negociació, no descarrila res. Pels fets que se’n puguin generar, sí. Però sigui quina sigui la resolució de l’actual situació, res no empitjorarà.
Espanya era, és i seguirà sent irreformable. I Catalunya és i seguirà sent el que és. I la desafecció vers la situació actual existeix i seguirà creixent.
Si ens havíem de posar nerviosos, encara que no se n’ha escrit prou, va ser quan les forces independentistes van decidir no anar plegades a les úniques eleccions on podien anar-hi sense massa problemes: a les europees del 26M del 2019.
Què hauria passat si ERC hagués acceptat encapçalar una llista indi conjunta per a les europees amb en Puigdemont de número 2? Una victòria amb més del 50% hauria estat més que possible. I ara, el problema català estaria ben present a la taula de qui ha d’ajudar a resoldre’l: Europa.
Enlloc d’això, es va optar per no anar plegats, cosa que va impedir presentar al món una majoria absoluta que havia votat una sortida a la situació actual. Enlloc d’això, es va optar per aprovar uns pressupostos a l’Estat espanyol, cosa que va ser interpretada a Europa com la normalització i solució d’un problema polític intern d’Espanya i per acabar de reblar el clau, l’acord de la Diputació de Barcelona. Un autèntic despropòsit es miri com es miri i el miri qui el miri.
Que diferent seria si ara, dels dos líders comuns de la majoria dels catalans, un fos a la presó sense possibilitat de prendre possessió de la seva legítima acta d’eurodiputat i l’altre estigués exiliat d’Espanya. Serien dos casos del mateix problema! Però ara, a Europa, són vistos gairebé com dos problemes inconnexos.
Ara que ens “il·lusionen” dient que ens estem preparant per d’aquí a 10 o 20 anys, potser fora bo començar a treballar per anar plegats tant a les europees com a les municipals del 2023.
Ara bé, segurament, les menjadores tornaran a ser l’enemic de la voluntat de la majoria del poble català. I tal dia farà un any. O 10, o 20.
