Publicat al diari Brave New Europe
La setmana passada es va produir una de les primeres grans sacsejades que ha hagut de sentir l’Espanya filofeixista en dècades. La jutgessa argentina María Servini, després de sis anys d’instrucció, va anunciar finalment que portaria a judici l’exministre franquista Rodolfo Martín Villa (87), exprocurador a les Corts franquistes i governador civil de Barcelona en el moment de la mort de Franco (1974-75). Entre els seus “mèrits” curriculars hi ha el fet d’haver destruït tones de documents compromesos per al Movimiento en morir Franco. També és l’orgullós posseïdor de la Gran Creu de l’Ordre Imperial del Jou i les Fletxes, una important distinció feixista que se li va concedir als anys setanta.
De manera prou significativa, però, és per les seves activitats després de la mort de Franco que hom pretén jutjar-lo per crims contra la humanitat. Malgrat tot, no hi ha absolutament cap garantia que mai sigui jutjat a Buenos Aires. D’acord amb el consens polític imperant des de la mort de Franco, és molt probable que les autoritats espanyoles facin tot el possible per ajudar-lo a evitar-ho. Cal recordar què va passar amb el jutge Baltasar Garzón quan es va atrevir a gravar les converses de membres del PP en un cas de corrupció o quan va qüestionar la llei d’amnistia que es va autoregalar el règim feixista el 1977: va acabar suspès de l’exercici de l’advocacia durant onze anys. Ara, la magistrada argentina Julieta Bandirali, que va qualificar la imputació de Martin Villa com un gran avanç, tem que un recurs contra l’acusació pugui reeixir. De fet, les possibilitats d’una condemna la consideren remotes fins i tot els més optimistes, ja que l’edat avançada de molts dels imputats és un impediment.
De fet els crims pretesament comesos per Martin Villa van produir-se durant el seu mandat com a ministre de Governació (1976-1979). Aquest càrrec el va encimbellar com a responsable directe del control de la Policia franquista (Policia Armada i Guàrdia Civil). Aquests cossos repressius no només s’havien mantingut sense la depuració dels seus elements més brutals i obertament feixistes, sinó que continuarien en la mateixa línia gràcies a la política del mateix Martin Villa. Ara la jutgessa Servini l’ha acusat de l’homicidi en primer grau -en el marc de crims de lesa humanitat- de tres treballadors de Vitòria-Gasteiz el març de 1976. Van ser assassinats a trets, desarmats, en sortir d’una protesta en una l’església que la Policia va voler evacuar amb gasos lacrimògens. També es van produir dos morts més per trets de foc i desenes de ferits de bala més. Martin Villa també està acusat de l’assassinat de German Rodríguez, un jove marxista que va ser assassinat a trets per la Policia durant les festes de Sant Fermí de Pamplona-Iruña l’any 1978. Això va passar després que la Policia entrés a la plaça de toros disparant contra el públic que protestava a les grades. Per fer front a les responsabilitats civils que comporta el judici, el jutge Servini ha manat procedir a l’embargament preventiu dels béns immobles de Martin Villa per valor de deu milions d’euros.
L’acusació a Martin Villa arriba com un dels primers passos fets en el que es coneix com la “Querella Argentina”. Va començar fa més de deu anys com un pla llargament esperat per portar els criminals franquistes davant els tribunals. Les querelles van arribar amb comptagotes al principi. Però ara se n’han acumulat unes mil. Aquests casos es consideren crims de lesa humanitat i, per tant, són imprescriptibles. Inclouen desaparicions forçoses, casos de tortures, assassinats, segrestaments de nadons i treball esclau. El jutge Servini va decidir acusar 22 persones per aquests crims en el període 2013-14, entre policies, caps de policia, militars i altres amb càrrecs a la dictadura. Martin Villa, com a ministre responsable de la policia franquista, és només un dels acusats. L’advocat de la fiscalia Eduardo Fachal –de Plataforma CeAqua– ha apuntat que el jutge Servini ha tingut la màxima cura en el procés d’acusació, deixant clar que la policia franquista estava plenament operativa molt després de l’aparent arribada de la democràcia. En aquest sentit, Martin Villa només està acusat per 4 dels dotze assassinats dels quals se l’acusa. Altres 8 casos necessiten una investigació més detallada abans d’incloure’s en el cas.
Tot i que el senyor Fachal diu que el judici pot trigar encara un any a produir-se, els fiscals demanaran l’empresonament de Martin Villa com a mesura cautelar. En declaracions, l’advocat espanyol de l’acusació, el senyor Jacinto Lara, va lamentar la impunitat atorgada per l’Estat espanyol a aquests delinqüents, una impunitat que es va consolidar en l’estructura del nou règim democràtic a través de la llei d’amnistia de 1977. Tot i que es va vendre com a mesura “per oferir amnistia als presos polítics de l’oposició al franquisme”, de fet va significar una amnistia per als crims polítics comesos per l’aparell de l’Estat durant la dictadura. Malgrat tot, l’advocat Lara insisteix que l’Estat actual té els mitjans legals per revertir aquesta situació i per jutjar els delinqüents del franquisme. Malgrat tot, tot això arriba molt tard, ja que la majoria dels acusats ja tenen més de vuitanta anys. Un dels torturadors franquistes més reconeguts, el criminal Antonio González Pacheco (àlies “Billy el Niño”), va morir de COVID-19 el maig del 2020.
No, la nova Llei de la Memòria no ho arreglarà
Potser els observadors més optimistes de la política espanyola tenien l’esperança que la nova Llei de la Memòria posaria fi a la impunitat, com va passar després de la caiguda de dictadures a tants països del món. Però un article publicat recentment per Josep Cruanyes i Joan Tardà, dues persones ben informades sobre el nou projecte de llei, el govern es nega en rodó a admetre cap mena d’indemnització material per a les víctimes. A més insisteixen que l’Estat no pot ser considerat en cap cas responsable dels crims comesos durant la dictadura franquista. Tampoc no oferirà indemnitzacions pels danys causats ni els béns confiscats, com ja va denunciar el relator de l’ONU Pablo de Greiff en el seu informe de 2014. Continua sent un misteri, doncs, per què canvien la llei si no s’ha de reparar cap dany material i no s’ha de portar davant la justícia els responsables dels crims. Més important encara, el projecte de llei apunta ben específicament que la llei d’amnistia perversa de 1977 no es pot derogar. Només es faran gestos simbòlics mancats de cap efecte real. Certament, no es pot permetre que res molesti els franquistes i els seus hereus que avui encara ostenten bona part del poder a l’Estat espanyol. Segurament que les imputacions de la jutgessa Servini (potser caldria afegir-hi l’última pel·lícula de Pedro Almodóvar, “Madres paralelas” sobre les fosses comunes de Franco) són de les primeres incomoditats que hauran hagut de sentir els franquistes en 44 anys. No serà gràcies als tribunals de Madrid.
