El greu error del Front Polisari va ser acceptar la pau amb la promesa de les Nacions Unides, i també d’alguns grans estats del concert mundial, que la seva autodeterminació es respectaria amb la celebració d’un referèndum. Fa molts anys estan esperant aquesta sortida mentre que el Marroc l’ha anat contínuament boicotejant i, paral·lelament creant a la zona conquerida un territori on s’hi viu molt millor que en els camps de refugiats. Amb l’ajuda i complicitat de cada cop més països, el Marroc ha comprat desercions i reduint el poder dels saharians i del mateix Front Polisari.
Us recorda alguna cosa, l’actuació de tots aquests països? Recordeu els fets d’octubre a Catalunya? Ens van prometre que, si aturàvem la Declaració d’Independència, hi hauria negociacions sobre el nostre dret d’autodeterminació. I vàrem cometre el mateix error que ara el Front Polisari: aturar-ho tot, en un acte de bona disposició, per acabar sent enganyats. Molt pocs són els líders independentistes que ho han reconegut. Ho ha fet, i més d’un cop, el president legítim de Catalunya, el MHP Carles Puigdemont, i ben pocs més. I desenganyem-nos, sense reconèixer aquest error, difícilment recuperarem la iniciativa i tornarem a tenir una mobilització tan important com la d’aquella tardor.
La decisió ara presa per Espanya de plegar-se a les exigències marroquines, feia mesos que es preparava i, amb Podemos a dins del govern, la substitució de la ministra d’exteriors espanyola en va ser l’antesala: una canària mai no podia arribar a un acord amb el Marroc sobre el reconeixement del Sàhara, sabent que Espanya en quedarà debilitada i molt.
El que sembla una gran victòria espanyola no és sinó una gran traïció, de fet la segona, al poble sahrauí. La primera feta en ple franquisme i aquesta segona, la d’ara, ha deixat tots els partits independentistes i progressistes de l’estat amb el cul a l’aire i sense capacitat de cap reacció contundent. Només han demanat la compareixença del president Pedro Sánchez i poca cosa més.
Cap dels partits de l’anomenada “majoria natural” o “majoria de la investidura” ha planejat el bloqueig del govern espanyol i tot ha quedat en paraules buides i en protestes de cara a la galeria. Fins i tot Algèria, que necessita vendre gas acara en pitjor posició, si això era possible, la famosa, i ja morta i derrotada, “taula de negociació”, amb la nova evidència que Espanya mai negocia res sinó que decideix i prou.
Espanya juga aquesta carta en el moment que les amenaces són reals, per part del Marroc, d’enviar ciutadans i ciutadanes del seu país a les fronteres de Ceuta i Melilla, com a antesala d’una segona “Marxa Verda” que obligui Espanya a marxar-ne i, no seria gens estrany, engegar un tema molt més transcendent: la demanada sobirania marroquina sobre les Illes Canàries. Si ho van aconseguir amb el territori del Sàhara i si tenen entre cella i cella les dues ciutats del nord, per què no intentar-ho amb unes illes que estan clarament en ple continent africà?
Una dada important: amb l’excusa del Sàhara, l’exèrcit marroquí ha assolit augmentar el seu potencial militar en els darrers anys, amb l’ajuda dels EUA i, sobretot, de tecnologia israeliana, ja que Israel té un gran interès per anar establint sòlides relacions amb països africans o de l’entorn del món àrab.
Costa d’entendre com Podemos no ha sortit immediatament del govern espanyol i els partits independentistes i progressistes no decideixen trencar el seu suport al PSOE, que ha traït un cop més els principis democràtics internacionals tan clarament establerts i que establien el referèndum d’autodeterminació del Sàhara. No fos cas que algun dia el món acceptés el mateix per l’autodeterminació de Galizia, Euskal Herria o els Països Catalans…
