Molts pregonen ara el «no renunciem o no renunciarem mai a la independència». Però què vol dir aquest «no renunciem»? Què denota? No cal fer cap exercici de gimnàstica mental gaire complicat per veure-ho: aquest «no renunciem» implica implícitament la més gran de les renúncies a l’objectiu al qual es diu aspirar. Si afirmes que no hi renuncies estàs dient que no penses fer pas res per fer-la possible sinó que situes l’objectiu polític als llimbs perquè vagin passant dies, setmanes, dècades, potser segles, a l’espera que caigui del cel. Vénen a dir que no cessen de pretendre-la però sense adoptar cap compromís per aconseguir-la. I aquí rau el parany. Del que es tracta és de si vols la independència i, de si és així, què penses fer per aconseguir-la. Sovint, per cert, alguns d’aquests no-renunciadors professionals són els que fa temps que han renunciat al català com a llengua nacional i a qualsevol política de defensa pròpia. Quan defuges la concreció de les coses fas aflorar l’abstracció, que és el terreny predilecte dels que mai farien res més que divagar sobre el sexe dels àngels i així, amb l’abstracció, l’ambigüitat i els subterfugis, van fent bullir l’olla, qui dia passa any empeny i tan panxos.
L’independentisme, no pas en el seu conjunt però sí una part important que en condiciona la resta, viu atrapat des fa un temps en l’il·lusionisme de creure que l’amnistia o la taula de diàleg tenen alguna possibilitat d’èxit. Alguns potser només es fan els il·lusos per tacticisme però alimentant aquest discurs el que aconsegueixen és precisament enfortir la part contrària, la que parodia que s’asseu a dialogar amb l’únic propòsit d’engalipar-te, fer-te perdre el temps i desactivar-te.
La ben tornada Meritxell Serret apuntava aquesta setmana que «hem de ser molt conscients que no necessitem més gent ni a la presó ni a l’exili. L’últim que necessitem és alimentar i donar més motius a la repressió per condicionar la vida de les persones». Aquestes declaracions demostren fins a quin punt alguns no van aprendre res dels errors de l’octubre del 2017. L’única manera efectiva de frenar la repressió és que l’Estat espanyol s’adoni de la seva ineficàcia. És a dir, que davant de la seva acció repressiva, no t’arronsis, demostris que hi ha milers de persones més disposades a continuar actuant amb determinació i sense por fins a l’assoliment de la independència. Pretendre el contrari, precisament, és el que enforteix aquesta via. Com més domesticat et mostris, més repressió. Aquesta és la dinàmica. Anar a una taula de negociació amb el cap cot i prometent portar-te bé és el pitjor que pots fer. A una taula de negociació, que si no és entre iguals no és taula de negociació, hi has d’anar des d’una posició de força, és l’única manera de fer-te valdre.
El pragmatisme avui és ser ben conscient que l’Estat espanyol, per la seva idiosincràsia, mai acceptarà el que alguns dels nostres volen fer entendre que sí: d’aquí que es porti una llei d’amnistia al congrés espanyol condemnada al fracàs o s’insisteixi a anar a una taula de diàleg a pidolar un referèndum pactat. La llibertat no te la regalen, es guanya. Sembla que continua ben viu el dilema que el sociòleg i activista porto-riqueny, Ramón Grosfoguel, establia entre el junquerisme i el cuixartisme, entre els octubristes i els que volen girar full, entre els de l’ara no toca i els del ho tornarem a fer, entre els que volen anar per feina i els que entren en el joc de l’Estat i proposen una espècie de neoautonomisme a l’espera de temps millors. Si es creu que la independència és la millor opció per donar resposta a les necessitats de la gent i a més té el suport de la majoria social, no té cap sentit que tu mateix la posposis a consciència.
Ara, amb la formació del nou Govern, es pot intentar superar aquest decalatge evident en el si del front institucional per posar en comú una nou full de ruta realista però necessàriament combatiu. Ens cal un nou estat major que integri els representants institucionals al costat dels representants d’un braç civil renovat que ens permeti agafar altre cop embranzida per desplegar una estratègia -ara sí- guanyadora. A tots ens agradaria que l’Estat espanyol fos com el Regne Unit o el Canadà però no és el cas i insistir-hi perpetua l’engany. No és que no sigui una democràcia plena; és una farsa de democràcia. I davant d’això, has d’actuar en conseqüència. Cal treure’s del cap una sortida pactada, més encara després dels esdeveniments dels últims dies a Espanya que auguren una deriva fins i tot més autoritària. La negociació de debò no arribarà fins a l’hora dels fets consumats, quan Espanya no tingui més remei que acordar els termes de la separació.
Aprendre de l’octubre del 2017 vol dir també no ser temeraris sinó molt més responsables i fer tot el que cal fer abans de prémer el botó. Precisament certs plantejaments eixelebrats que pretenen fer creure que guanyar la llibertat és bufar i fer ampolles serveixen als neoautonomistes per intentar ridiculitzar tots els octubristes. I, per tant, cal que l’aposta pel combat guanyi solidesa i superi un cert infantilisme. Salvador Cardús apunta que això «ja no va d’arguments, va de força». Tothom sap què hi ha en joc amb la independència o no del país. Del que ara es tracta és de què estem disposats a fer, de com i de quina manera articulem la nostra fortalesa per anar a un pròxim embat amb capacitat de victòria. Aquest cop ja no valdran segons quines excuses. Tinguem sempre present el missatge de Lluís Maria Xirinacs: “una cosa és desitjar la independència com un nen petit desitja la lluna, i una altra voler la independència com la NASA fa coets per anar a la lluna».
