El necessari rearmament intel·lectual

La pèrdua de credibilitat generalitzada de la classe política autonòmica no només fa inviable assolir la independència amb els actuals líders. També posa en risc el mateix projecte d’alliberament nacional. En efecte, el descrèdit és tan profund que costa fins i tot de preservar les idees i estratègies bones que durant aquests anys han defensat aquesta nòmina de polítics amortitzats.

Com he comentat i escrit moltes vegades, que calgui fer una esmena a la totalitat del que s’ha fet a l’àmbit institucional des de l’1-O fins ara no vol dir que tot allò que es va fer abans no s’hagi de preservar. Ni que totes les idees o estratègies que s’han defensat sense èxit durant aquest sexenni negre fossin dolentes. Però crec que és obvi que aquesta tasca de preservació no s’està fent.

Siga com siga, hem arribat a un punt que els fonaments intel·lectuals de l’independentisme com a projecte trontollen. No és que uns líders o uns partits siguin incapaços de fer realitat l’objectiu compartit. Ni tan sols que una part substancial de la base social estigui desmobilitzada, desmotivada o desenganyada. Els fracassos de la classe política són de tal magnitud que la credibilitat de la idea mateixa d’independència està en risc.

El projecte d’independència nacional no és nou. No és una improvisació per donar resposta a la conjuntura política posterior a la sentència de l’Estatut. Amb tot, que la majoria de la classe política s’hi apunti en aquell moment (fa poc més d’una dècada) potser explica la manca de solidesa de conviccions i de discurs que han demostrat. I lògicament, si no se’l creuen ells poc que podran explicar el projecte a la gent de manera eficaç.

Conseqüència de tot l’anterior, hi ha una gran dispersió d’idees. S’ha esquerdat fins i tot alguns dels consensos bàsics que tot moviment d’alliberament nacional ha de tenir. Ni el qui, ni el què, ni el per què ni el com d’un projecte nacional haurien de posar-se en qüestió globalment per la incapacitat dels representants polítics de defensar-los i aplicar-los fins a la victòria. Però a vegades sembla que s’ha cremat tot tant que ja res no ens serveix.

Un projecte nacional existeix si el qui, el què, el per què i el com són essencialment compartits. I de vegades sembla que cada partit, nou o vell, cada grupet i entitat, cada pensador, o fins i tot cada tuitaire, té ara mateix el seu projecte nacional propi. Però no ens enganyem: si cadascú té el seu projecte, no hi ha un projecte nacional. Una nació es defineix, fonamentalment, per tot allò que compartim des d’un punt de vista polític.

Cada dia es fa més difícil de preveure com ens ho farem per reprendre el camí cap a la independència. He defensat amb insistència que sense recuperar la capacitat de mobilització no hi ha res a fer. Són diverses les estratègies que podrien funcionar amb un poble mobilitzat. El que no és tan fàcil, com s’ha demostrat, és mantenir la mobilització sense l’estratègia correcta. Però la realitat és que la desmobilització no està sent fàcil de revertir. Malgrat les evidències, sembla que molta gent també hi ha deixat de creure.

Cal concloure, doncs, que sense un back to basics la maquinària romandrà aturada. Sobretot perquè, ara per ara, l’autonomisme avança com una piconadora, amb la inestimable col·laboració d’un cúmul d’independentistes que pel que sigui els acaben fent el joc. I una de les formes de fer-li el joc a l’autonomisme és, paradoxalment, desacreditar globalment el projecte independentista (no només els seus líders o organitzacions) dient que va ser una gran mentida o un fracàs.

Abans de poder tornar a prendre la iniciativa, l’independentisme requereix un rearmament intel·lectual. Això vol dir una reflexió col·lectiva en profunditat sobre el qui som, què volem, per què ho volem i com ho farem. Assumint, si m’ho permeteu, que la ràbia no ajuda a pensar bé i que no qualsevol persona que sàpiga fer piulades ocurrents està en condicions de contribuir a l’èxit d’aquesta reflexió.

El rearmament intel·lectual de l’independentisme és imprescindible si volem derrotar idees pernicioses com que el procés va ser una farsa, un moment de bogeria col·lectiva, una inflamació conjuntural o un fracàs sense pal·liatius. També cal combatre la idea que construir un nou estat és fàcil si la voluntat és prou forta o que no cal assumir riscos si escollim una bona estratègia i uns bons líders. Coses que ja sabem però que alguns ens volen fer oblidar perquè romanguem a casa.

(*) Josep Costa és politòleg i advocat.