El necessari canvi a ERC

No vull esperar al resultat de les eleccions municipals. Ho dic ara perquè fa temps que ho vinc dient. No vull que ningú es pensi que el que us diré depèn d’un resultat electoral que, dic sigui de pas, espero que sigui favorable a ERC. El que us diré ho he dit també en persona a alguns dels nostres màxims dirigents: tots els polítics que ja hi eren al capdavant l’1 d’octubre del 2017 han de fer un pas al costat. I si em permeteu, aquí em referiré únicament al meu partit, amb la legitimitat que em dóna ser militant al dia del pagament de quotes. De la resta de partits, que se’n preocupin els seus militants, si volen.

Sabut és que jo mai no he format part de cap òrgan de direcció del partit. Això sí, he col·laborat sempre que m’ho han demanat en el camp on he pogut aportar més coneixements degut a la meva professió: economia i finances i, concretament, els tributs. Ho he fet des de l’activisme militant, del voluntariat i la convicció ideològica, igual que faig des de l’activisme social que practico en la Plataforma per una Fiscalitat Justa, o com en altres moments he fet des del sindicalisme o a l’antiga plataforma Sobirania i Progrés. La cosa ja em ve d’estudiant quan era membre actiu de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), d’on han sortit, per cert, destacats representants de l’independentisme. Dic això perquè la meva motivació en política no ha estat mai fer una carrera professional (que ja tinc feta) sinó lluitar per unes idees en les que quals crec profundament. I és així com entenc jo l’activisme també en política. Per aquest motiu em miro amb un cert estupor alguns companys de militància que porten més de vint anys vivint professionalment de la política, la qual cosa em fa sospitar que, potser en algun cas, els hi pesa més la vocació professional que la ideològica. Però a banda d’aquest motiu que, reitero, potser és dóna en algun cas, entenc que cal una renovació de dirigents en ERC. Us ho argumentaré des de la vessant estrictament ideològica.

Fem memòria. Els mesos posteriors a l’1 d’octubre de 2017 van ser de desnortament absolut dins del partit. Els militants, els votants, els ciutadans, no sabíem cap a on anava ERC. A l’estiu de 2018 el partit va celebrar la seva Conferència Nacional on la militància havíem d’aprovar el document de Ponència Política que és, per entendre’ns, el full de ruta ideològic del partit. Després de molts debats, esmenes i votacions amb molta participació plural i activa de la militància, es va arribar a consensuar un document on quedava molt clar i precís que l’1 d’octubre de 2017 va ser el “moment fundacional de la República de Catalunya”. S’assumia, per tant, el mandat de l’1 d’octubre, s’apostava per la unitat estratègica de l’independentisme i s’establia no tenir cap pacte amb els partits que van donar suport al 155. Semblava que el rumb del partit es recuperava després de l’aprovació d’aquest document. La realitat va ser una altra.

Van passar els mesos i la direcció d’ERC (escapçada, això sí) semblava no fer gaire cas a aquest document i es prenien decisions sense comptar gaire amb el debat i la participació de la militància. L’assemblearisme va desaparèixer definitivament de la nostra organització. En aquest context, un grup de militants vam crear el Col·lectiu Primer d’Octubre, per mirar de reivindicar i recuperar les línies mestres ideològiques inspiradores d’aquella Ponència Política. Sempre hem estat en contra de donar cap mena de suport al govern espanyol (demanàvem no investir Pedro Sánchez), demanem unitat estratègica de l’independentisme (polític i social), reivindiquem el mandat democràtic sorgit de les urnes l’1 d’octubre de 2017 i clamem per recuperar l’assemblearisme.

Entre tant, els actuals dirigents han optat per prioritzar el que ells han anomenat “ampliar la base” que no ha consistit més que en “ampliar la cúpula” amb fitxatges indignes de trànsfugues d’altres partits per tal de visualitzar que ERC abasta totes les ideologies. No entenem així el partit ni compartim que aquesta estratègia sigui la guanyadora. Hem estat testimonis amb impotència, des del Col·lectiu Primer d’Octubre, de l’allunyament d’ERC de molts militants, la majoria amb una trajectòria, qualitat i antiguitats excepcionals, decebuts amb l’estratègia del partit de Junqueras. Diria que ERC és el partit amb més exmilitants de Catalunya. Nosaltres no volem que marxin i fem el possible per evitar-ho i demanem altres conciutadans independentistes que se’n facin militants i ens ajudin a portar ERC allà on era el 2017.

Mentre, s’ha apostat per una estratègia negociadora a Madrid que no s’ha basat en el consens estratègic del país, sinó del partit. No s’ha optat per la confrontació del conflicte polític sinó per facilitar la governança d’Espanya amb l’esperança de “guanyar raons” quan portem 300 anys carregant-nos de raons. Tenim cada dia oportunitats de posar de manifest el conflicte polític: el dèficit fiscal, la manca d’inversions en infraestructures, la precarització del finançament sanitari, la manca de sobirania fiscal, els atacs continus a la nostra llengua, el menyspreu a l’esport català a tots els nivells per part de l’Estat i un sense fi. S’ha optat des d’ERC per centrar-se en l’acció del dia a dia, en el “mentrestant”, en comptes de focalitzar tota l’acció política en evidenciar la manca de respecte de l’Estat espanyol envers el nostre legítim dret a l’autodeterminació.

L’estratègia que ha de fer guanyar ERC (i l’independentisme) no passa per claudicar ni ajornar les aspiracions de la independència amb la vana esperança que no independentistes votin ERC fent veure que ara “som més”. L’estratègia que s’ha demostrat guanyadora, la que suma, com vam veure amb la votació de l’1 d’octubre de 2017 on prop de tres milions de ciutadans van depositar la seva papereta en una urna, és la que avança cap a la independència. Així sí s’amplia la base: oferint un projecte social amb esperança, en positiu.

I dit això, les mateixes persones que (pel que sigui) no van ser capaços en el millor moment de la nostra història de materialitzar la independència, res no fa pensar que de repetir-se la situació o hagin de fer millor. Quan sento alguns d’ells dir “ho tornarem a fer” tremolo, perquè vol dir que no se’n sortiran. A més, molts d’ells han passat o estan passant per situacions personals que no els situen en les millors condicions per dedicar-se amb plenitud de capacitats davant d’aquests magnes reptes. Però ni que no fos així, per higiene democràtica ningú hauria de romandre tants anys en política pel risc de confondre l’activisme amb la seva professió.

Motius sobrats tenim per renovar les persones al capdavant del partit. I des d’aquí faig una crida a tots els meus companys i companyes del partit per a què s’acostin al Col·lectiu Primer d’Octubre i comencem a reforçar ERC. I als no militants (o ex militants) els demano que s’acostin també al Col·lectiu i ens ajudin fent-se militants per recuperar l’històric partit que és ERC.