Potser sí que la manera d’arribar a la independència de Catalunya sigui sense establir cap mena de lligam, intern i extern. Des de l’#1Oct estem emmanillats psicològicament per totes dues bandes.
Ens vam crear uns lligams d’unitat política, falsa com s’està veient, que ara mateix ens oprimeix. La unitat política no existeix i els partits que es proclamen independentistes van a diferents velocitats i en direccions gairebé antagòniques.
Ara, del que es tracta és saber quanta gent som independentistes i en quina direcció volem anar. Jo crec que som molts més dels que diuen les enquestes, tant les d’aquí com les d’allà, però si és una percepció i vaig equivocada, ho acceptaré i plegaré veles.
Potser ara diré una bestiesa i potser també em guanyi enemics en dir-ho, però recordo una conversa amb l’Adrià Alsina, a l’esplanada de Lledoners, poc després que arribessin els nostres presos polítics a la presó del Bages, en la que parlàvem que era evident que no hi havia cap mena d’unitat. I li vaig fer una reflexió: “L’única manera perquè tots es posin d’acord és que els deixem de pagar i de subvencionar”. Encara recordo la seva cara de sorpresa. No va saber què dir-me, però, des de llavors, crec que el temps m’ha donat la raó.
Us heu aturat a pensar quants pagaments fixos feu al més, des que va començar el procés, a canvi de res?
Mantenir aquestes associacions, que no només no sumen sinó que ara més aviat han passat a restar, ens fa més mal que bé. S”hi ha infiltrat la política de partits i la idea d’aquell dia a Lledoners em segueix voltant pel cap.
L’autonomisme s’ha apropiat de les associacions que van néixer per propiciar la independència i el que cal fer és reconduir aquesta conducta i fer-ne fora els que així actuen. Això només pot passar quan la gent sigui conscient que fent-hi aportacions econòmiques, si no es deslloriga la situació, no només és llençar els diners sinó que allarga la nostra agonia i la del procés.
Fixeu-vos-hi, si us plau! Les associacions tenen a dins assessors de partits, i fins i tot del govern, gent que, a més, estan de tertulians setmanals com a “quota de partit” i es vanten de donar-nos lliçons de moralitat i de política en directe!
És així de clar i és així de dur. Els partits ens han volgut obrir els ulls i mostrant-nos la realitat tal com la veuen i, quan ens han dit “ara no toca”, “hem d’esperar quinze anys” o “ara no som prou i hem d’eixamplar la base”, no s’han aturat a pensar com ens sentiríem nosaltres i si acceptaríem amb resignació, o no, la vergonya i la humiliació.
I quan tenim una idea bona, sense control espanyol, amb la que s’han guanyat fites judicials, com el Consell per la República, que ens dóna força arreu del món, ens dediquem a boicotejar-nos. És que és increïble!
Doncs bé, nosaltres com a poble, després d’anys d’experiència política als carrers, ens toca prendre també decisions i exigir respostes clares i sense embuts a aquells que, d’una manera o l’altra, cobren del poble amb subscripcions i solidaritats diverses. Desgraciadament, tant en el país de què volem marxar com al país que volem construir, hi ha un axioma universal: qui paga mana. I com que crec que solament hi ha dues maneres per a fer-se entendre, sortir al carrer i deixant de mantenir o subvencionar a la gent que no compleix, un cop hem provat la primera opció i no ha funcionat, hem de provar l’altra.
Això s’ha d’acabar i cada un de nosaltres ha de demanar responsabilitats als seus, als que suposadament ens representen i a qui paguem. Si hem de fer net, fem-ho sense manies, que cal estar-nos ja de xerrameca fàtua, d’escoltar polítics, alguns de retirats i d’altres que hauríem de retirar, perquè estan obsolets i sotmesos, condicionats i manipulats per l’oligarquia espanyola. Hem de parlar amb la veu del segle XXI. Les maneres de fer han de ser unes altres, sense tanta retòrica barroca, i encarar amb nitidesa el que volem fer.
Prou contradiccions i moviments de l’estaca que no només no la fan caure sinó que l’enfonsen encara més a terra. Prou d’incongruències si us plau.
I si cau Espanya, doncs millor per a Catalunya. Prou d’anar amb el lliri a la mà.
I si volem conservar la llengua, no es pot permetre la castellanització de les aules. No entenc a Òmnium quan protegeix el català i, per contra, no diu ni piu de les manifestacions del conseller Bargalló, perquè és de la seva corda.
I si volem pau i som pacifistes, això no s’ha de confondre amb acceptar ser esclaus i, per tant, no volem el conseller Buch ni les Brimos que controla o, pitjor encara, si no ho fa o no pot fer-ho. I no entenc que el President no els despatxi.
És cert que hem de ser-hi tots, els que ens agraden més i els que ens agraden menys, però hem de ser un tot per afrontar el que ens ve i això només es pot fer remant un una direcció i amb una sola proposta. No vull presos polítics, però tampoc no vull estar segrestada psíquicament pels meus, perquè no volen, no en saben o estan venuts a qui els paga malgrat que els maltracti. No ho sé ni m’interessa.
Però no hem d’estar-nos quiets esperant que arribi el “momentum”. EL MOMENTUM ÉS AQUÍ I ARA. Només hem de decidir amb qui seguim endavant, a qui afegim per deixar anar les amarres definitivament.
