La setmana passada, acompanyat de l’Andreu Pujol, vaig viatjar a Navarra, més concretament a la seva capital: Pamplona. Iruñea (el nom en euskera de la ciutat) ens va acollir d’allò més bé: amb temperatures agradables, bona conversa i interlocutors de rellevància. El propòsit del nostre viatge consistia en participar de la presentació del nostre llibre A la sobirania per l’esquerra a la famosa llibreria Katakrak. El treball, premi d’assaig Irla 2022, reflexiona sobre l’auge dels sobiranismes d’esquerres a Catalunya, Euskal Herria i Galícia. I després d’haver presentat el llibre a Galícia, era el torn d’anar a Euskal Herria.
La breu estada ens va servir per poder conèixer actors clau i de rellevància pública de l’àmbit de l’esquerra abertzale a Navarra. És per tots sabut que aquell escenari és menys amable, per a ells, que el del País Basc. En primer lloc, perquè el percentatge de població de parla basca és inferior al d’Euskadi i perquè, a més, el regionalisme conservador antibasc de la Unió del Poble Navarrès (UPN) havia dominat la política autonòmica des dels anys 80. De fet, la força política més votada a Navarra des de 1987 a 2019 ha estat UPN -amb les seves diferents coalicions amb el PP, i també amb la coalició Navarra Suma, on s’hi aplegava també Ciutadans-. Per sort, l’aritmètica parlamentària ha allunyat la dreta espanyola de l’exercici del poder autonòmic durant dues legislatures consecutives. Gràcies, en part, al concurs d’EH Bildu com a actor rellevant d’aquesta suma alternativa amb Geroa Bai, Unides Podem i el Partit Socialista.
L’abandonament de la lluita armada i l’aposta decidida per vies democràtiques ha transformat l’esquerra abertzale. Internament i pública, Euskal Herria Bildu ha esdevingut una eina política capaç de seure a negociar amb actors polítics de tota mena i, a més, d’arrossegar -mica en mica- el seu país cap allà on creu que ha de situar-se. Aquesta construcció, ens explicaven dirigents del partit, no es construeix a través d’un gol d’or, d’una ocasió decisiva, d’un moment definitori on tota la lluita nacional i social desemboca en un èxit col·lectiu. El símil futbolístic del gol d’or és molt útil precisament perquè al nostre país hem insistit, potser massa, en generar dies històrics i oportunitats irrepetibles. I, sense treure importància a aquests moments, segurament allò que veritablement marca la diferència és apostar fermament per arribar a nous públics.
Les esquerres sobiranistes practiquen un discurs que, alhora, defensa un horitzó nacional que passi per l’exercici del dret a l’autodeterminació tot fent propostes per a gestionar el dia a dia. La llei de l’habitatge és un exemple ben palpable. El dia a dia, el mentrestant, l’autonomia; allò que permet millorar la vida de les persones. Siguin independentistes o no. L’abandonament del maximalisme ideològic és palpable a Euskal Herria i és especialment valuós precisament perquè no sempre ha estat així. La candidata a la presidència de Navarra per EH Bildu, Laura Aznal, que va ser l’encarregada de presentar el nostre llibre, va referir-se a aquesta qüestió durant l’acte. Afirmava Aznal que “els sobiranismes d’esquerres, units, podem aspirar a continuar conquerint drets” i “aprofitar la finestra d’oportunitat oberta per a que es reconegui la plurinacionalitat de l’Estat, la capacitat de fer les nostres polítiques públiques, de garantir el nostre autogovern i de reconèixer el dret a l’autodeterminació”. Un discurs que posa l’èmfasi en allò possible a curt termini, sense oblidar els objectius polítics de fons.
Segurament a Catalunya una òptica similar seria estigmatitzada amb epítets poc agradables, especialment a algunes xarxes. En canvi, la retòrica turboindepe només apta per a convençuts patriotes no juga el partit de la utilitat. No interpel·la ningú nou. Ho he comentat sovint darrerament, però no puc entendre que la dreta independentista a Catalunya amb prou feines parli de la crisi de preus que viu el país. Han de ser els sobiranistes els encarregats de proposar solucions, especialment en matèria social. Utilitat a ulls de no convençuts.
Les comprensibles resistències que aixeca Euskal Herria Bildu entre part de l’electorat navarrès segurament tenen connexions amb les dificultats que té l’independentisme català per a obtenir representació a algunes comarques del país. Ser-ne conscient d’aquesta dificultat és clau per a bastir una proposta política que es dirigeixi al conjunt de la ciutadania -i no només a una minoria còmoda, coherent i convençuda-. És el viatge d’EH Bildu, que consisteix en legitimar-se com a força política alternativa i transformadora, tan legítima com les altres.
Aquesta visió heterodoxa, gradualista i realista és compartida per l’expresident uruguaià Pepe Mujica. El dirigent del Frente Amplio parla de la necessitat d’apropar-se a nous sectors socials al seu llibre de converses “Semillas al viento”. Mujica, de manera provocativa, parla fins i tot d’apropar-se als militars; una qüestió tan controvertida a l’Uruguai com a casa nostra. Diu Mujica: “hi ha companys a l’esquerra que interpreten qualsevol apropament als militars com una renúncia; […] no veuen que són un ressort de poder i que no s’ha de deixar que el manegin des de la plutocràcia”. En els mateixos termes s’expressava durant el congrés del Movimiento de Participación Popular fa unes setmanes, on admetia que l’esquerra de vegades cau en “una posició pejorativa” i que no s’ha d’obligar la gent “a passar per un catecisme” perquè les forces polítiques tenen l’obligació de “convocar la pluralitat”. No, Mujica no va fer servir l’expressió “eixamplar la base”, però gairebé. Va convidar a construir a través de l’acció de govern, insistint a obrir-se “al cor del poble que hi ha a les masses colorades i blanques” (a la dreta). Literalment: “Hem d’obrir les portes perquè hi ha gent que encara és fora”.
L’aposta del sobiranisme d’esquerres basc beu clarament de visions com la de Mujica, coneixedor d’un país on fins l’any 2005 només havien governat el Partit Colorado i el Partit Nacional. Obrir les portes a la gent que encara és fora. Caldrà seguir de prop els resultats de les eleccions autonòmiques per a tornar a mirar-nos al mirall navarrès.
Ho lamento, però l’articulista demostra una pregona manca de coneixement de l’estat-nació espanyol. Reconeixement de la plurinacionalitat…, polítiques socials… Bufa! Això si què es pensament màgic.
Llegint això em ve al cap el darrer 11 de setembre a Urquinaona: quatre gats d’ERC i Bildu asseguts dinant protegits per la pasma mentre la gent baixava a peu camí del Paral·lel.