En una entrevista a El País, el President del Parlament, Roger Torrent, va dir que l’1 d’octubre va ser un dia molt important però que va ser insuficient per assolir la independència. No és un argument nou. El discurs de descafeïnament del resultat de l’1 d’octubre ha estat “comprat” per bona part dels nostres dirigents polítics. És la justificació de la nova estratègia de canviar l’objectiu de la independència per l’objectiu “d’ampliar la base”. És un discurs comprensible ja que, d’una banda, permet justificar la no culminació de la independència després d’haver fet un referèndum el resultat del qual s’hauria d’haver aplicar “sense dilacions ni excuses” i, d’altra banda, permet eludir la responsabilitat política d’implementar la República de forma unilateral en contra de les forces de l’Estat espanyol, que ja veieu com les gasta. És el retorn a una zona de confort. Tothom és molt lliure de defensar les posicions polítiques que consideri convenient. El problema és quan es diu una cosa en campanya i, després, quan es governa es fa una altra de molt diferent. I em direu: “benvingut al món real: tots els partits polítics fan igual”. Doncs no seré jo qui jutgi quins compromisos tenen altres partits. L’ANC ja s’ha encarregat de recordar-nos les promeses trencades de tots ells. En última instància els votants jutjaran els partits en les urnes, que per això estem en una democràcia. Si em permeteu, jo em centraré en ERC que és on pago les meves quotes de militant.
Al juliol de 2018 (ja passat el 21D i, òbviament, l’1 d’octubre) en la Conferència Nacional convocada a tal efecte es va aprovar la Ponència Política després d’un intens debat intern al partit. Al text inicial plantejat per la direcció del partit la militància va presentar milers d’esmenes. Moltes van ser aprovades.Els aspectes més destacats de la Ponència, des del meu punt de vista, són els següents. Primer, que durant aquesta legislatura s’ha d’abordar un diàleg constituent. No sé vosaltres però jo no estic percebent que aquest punt sigui el central de l’actual acció del Govern. Segon, es reconeix l’1 d’octubre com a font fonamental de legitimitat política que va donar lloc a la declaració d’independència al Parlament. En conseqüència, es reforçarà des del Parlament la iniciativa política per fer efectiva la República i es respectarà la voluntat popular sorgida de l’1 d’octubre i del 21D. Tercer, la Ponència reconeix l’1 d’octubre com el moment fundacional de la República catalana i que, per tant, tenim el mandat de materialitzar per vies polítiques i democràtiques. Quart, Esquerra Republicana de Catalunya reconeixerà, donarà suport i participarà en la creació i acció del Consell per la República com un ens de la República a l’exili i representació legítima de l’1 d’octubre. Cinquè, en cap cas el Govern farà un retorn a la realitat autonòmica anterior i, per tant, actuarà en el marc d’una realitat constituent. Això vol dir, no participar en òrgans multilaterals i únicament tenir un diàleg bilateral amb les institucions espanyoles. I aquí és on enllacem amb el procés constituent. Aquest hauria de ser l’únic diàleg possible amb l’Estat d’acord amb la Ponència sense descartar la utilització de la via unilateral si l’Estat espanyol rebutja el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Diria que ja hem arribat a aquest punt.
Aquesta va ser una ponència aprovada pel 96 per cent de la militància. Per això molts militants (especialment aquells que no estem lligats a l’estructura orgànica del partit) de vegades no entenem algunes de les declaracions dels nostres dirigents quan semblen allunyar-se dels principis acordats en aquest document. Defensar la Ponència Política és defensar el mandat electoral del 21D i, sobretot, de l’1O. Altrament, s’estaria fent mal a les sigles d’ERC i al compromís, ja no amb els militants, sinó amb els votants.
