Fa exactament quatre anys, tot l’independentisme estava immers en la preparació de l’1O. La il·lusió de la gent era tal que la tradicional rivalitat entre els partits va esdevenir una força favorable a l’èxit del referèndum. Entre els líders del moviment regnava, exactament igual que ara, la deslleialtat i la desconfiança. Però aleshores tothom intentava demostrar el seu compromís amb la independència. Si sortia bé, tohtom volia poder dir que era mèrit seu. I si sortia malament, tothom volia poder demostrar que no era per culpa seua.
Record que abans de les detencions de la conselleria d’Economia, dirigents d’ERC anaven dient que la ràtzia policial contra el setmanari El Vallenc “era cosa dels convergents”. “Per una cosa que fan, i els enxampen”, afegien. Es tractava, supòs, de treure pit pel fet que ells feien més coses i que a ells no els enxampaven. A diferència d’altres relats, aquest no va acabar de quallar, per raons òbvies.
Trobaria molts exemples dels últims anys que confirmen que alguns dirigents independentistes han invertit més eforços a donar les culpes a d’altres del que no s’ha fet, o no s’ha fet bé, que no a fer-ho bé ells. Tenint en compte que quan quelcom surt bé tothom s’ho vol poder atribuir per posar-se la medalla, no és bon símptoma que la prioritat d’alguns sembli la contrària.
Una versió més recent i més cínica és la de criticar algú per coses que no ha fet justament perquè qui el critica no li ha permès o no li ha donat suport. L’exemple més notori és la del president Torra, que indicutiblement hauria volgut fer més del que el seu govern li va permetre. I a vegades alguns dels que l’han frenat encara tenen la barra de retreure-li allò que no li han deixat fer.
Relats falsos a banda, tothom sap que l’únic camí practicable per arribar a la independència és el que vàrem començar a transitar quan es va decidir fer l’1O. El fet que aleshores no es pogués o sabés arribar fins al final no canvia l’aprenentatge de molts anys. Aquell és l’únic camí que porta fins a la República Catalana. Per això és esperpèntic que avui en dia hi hagi gent que ha desertat de l’1O i que retregui a aquells que no s’han mogut que no tenen una estratègia viable per a fer la independència.
Per entendre’ns, si una part substancial de l’independentisme no està disposada a fer el que cal per a fer realitat la República Catalana, per por o pel que sigui, no ens pot dir a la resta que la nostra estratègia no és viable. De fet, la viabilitat de l’estratègia de l’1O depèn justament de si podem comptar o no amb aquest sector que ha renunciat explícitament o implícitament a la unilateralitat.
Tant que es parla de taules de diàleg darrerament, hi ha qui defensa que en caldria una entre partits independentistes, sobretot ara que ha quedat clar que varen tornar a formar govern sense una estratègia compartida. De fet, d’aquesta taula en deien “espai de coordinació” i no consta que hagi avançat ni un mil·límetre en tots aquests mesos. Si és que s’ha arribat a reunir.
Però potser caldria abandonar ja qualsevol esperança o expectativa d’un acord estratègic entre partits sobre com avançar cap a la independència. I si el millor que ens pot passar com a país és que no es posin d’acord? Fins ara, la negociació entre partits només ha portat bloqueig i reculades. Les diferents estratègies són incompatibles, perquè no es pot anar endavant i endarrera al mateix temps. El punt de trobada entre aquests dos camins és no anar enlloc.
El que cal és que el moviment independentista torni a marcar el camí des de la base, com va fer des del 2009 i fins el 2017. O ja hem oblidat que la consulta del 9N és filla de les consultes populars d’àmbit local? O no varen ser la llista unitària del 2015 o el propi 1O fruit de la pressió de la societat civil? Els objectius i les fites que ens guiïn a partir d’ara les ha de tornar a marcar l’activisme com a fet sempre que hem avançat.
En el repartiment de culpes d’on som com a país, la gent també en té la seua part. D’un temps ençà, comprensiblement potser, la desunió dels líders ha esdevingut un factor de paràlisi per al conjunt del moviment. Qui no ha sentit desenes de vegades allò tan nefast de “quan es posin d’acord ja ens ho diran”? Cal tornar a activar la nostra immensa capacitat d’organització i mobilització per marcar el rumb sense esperar impossibles, ni molt menys acceptar vetos o condicionants partidistes.
En definitiva, deixem d’esperar que els partits es posin d’acord. Posem-nos en marxa per empènyer els partits cap a l’objectiu de la independència pel camí que tots coneixem i que, més fàcil o més difícil, és l’únic que hi ha. No cal que els partits deixin de barallar-se. Cal que tornin a barallar-se per caminar al costat de la gent.
Josep Costa és politòleg i advocat.
