Avui mateix en Gabriel Rufián ho ha dit descarnadament: “No tenim cap garantia que el PSOE compleixi el que promet. Però, quina és l’alternativa?” I a la gent d’EH Bildu els deu passar pel cap un argumentari ben semblant. Presos polítics bascos a part, ben segur que, en el cas basc, poden tenir l’excusa de disposar del concert econòmic, que els atorga una important independència “de facto” i que els permet fer polítiques pròpies amb finançament propi. Amb aquesta actitud d’EH Bildu, però, qui en surt reforçat és el PNB.
En el cas català, el que ha dit el portaveu republicà a Madrid no té cap excusa possible i, de fet, ens està dient que “ja sap que el PSOE incomplirà les seves promeses, com han fet durant els darrers quaranta anys”, però, com que “no existeix cap alternativa”, segons ell, ens toca seguir sent enganyats pel govern espanyol de torn. És la seva una frase difícil de justificar per un partit que governa i lidera la majoria independentista.
Sembla que volem sobreviure practicant un “mentrestant etern” de peix al cove, recuperant l’essència del pujolisme. El drama és que el president Pujol ho va fer en un moment en el qual l’independentisme era minoritari i ara, per contra, l’independentisme és majoritari. Majoritari sí, però perdut i sense vislumbrar cap alternativa.
Les declaracions d’en Rufián ha posat en evidència que la comparació amb el País Basc no funciona, que els partits catalans no podem fer seguidisme de les estratègies del PNB: ells tenen una forta independència econòmica i nosaltres, ben a l’inrevés, depenem totalment de Madrid que, en un segon, ens pot liquidar tancant l’aixeta.
Sense garanties que el gobierno del reino compleixi el que pregona i sense que la taula de negociació no rutlli, l’amenaça de la secretaria general d’ERC, Marta Rovira, de no aprovar els pressupostos si no avançava la taula de negociació, ha quedat buida de contingut i en paper mullat. Ara sembla que la taula aquesta es tornarà a reunir després de festes i no, com hauria d’haver estat, abans de l’aprovació dels pressupostos.
Ahir, veient els diputats republicans a Madrid aplaudint el portaveu del PDeCAT quan criticava l’esmena a la totalitat de Junts, se’ns mostra un panorama desencisador del lideratge independentista a Catalunya.
