ERC, Junys i la CUP han caigut a la trampa del govern espanyol: s’han cregut que el govern d’Espanya és un govern democràtic de qualitat, però, si es tracta de negociar amb Catalunya, Euskadi o Galítzia, Espanya no és un estat de dret.
Per fer possible una taula de negociació de veritat caldria que els partits independentistes tinguessin un pla i un calendari, que l’independentisme estigui mobilitzat i que els partits independentistes estiguin disposats a negar-li el pa i la sal al govern espanyol si no avança en la negociació.
Estem fent tot el contrari: desmobilitzar l’independentisme, acceptar una taula de diàleg sense ni tan sols afluixar la repressió, i acceptar que si Pedro Sánchez no hi assisteix, doncs no passa res.
Espanya en aquests moments, governi qui governi, no té cap motivació per atorgar algunes monedes al govern català: el “problema català” ja no existeix i tenen altres prioritats, A més, ens ho diuen a la cara i no reaccionem, prova evident que el moviment independentista està tocant fons i sembla que caldrà tocar fons per fer possible una reacció.
Sort en tenim que Espanya sempre es passa de voltes i ens dona noves oportunitats. Els dos anys de marge sembla difícil que arribin a bon port, i la ciutadania acabarà forçant un nou embat amb l’estat. No pot existir una negociació si la part espanyola no la vol i, esperem que sigui més aviat que tard, els partits independentistes s’adonaran que per forçar la negociació cal rearmar l’embat amb l’estat i que cal activar un gran acord per activar de manera guanyadora la unilateralitat. Cal recuperar la unilateralitat de l’octubre de 2017 o acabarem no existint com a país.
