El govern autonòmic amb el suport més minoritari de la història té com a principal prioritat la seua pròpia supervivència. La seua primera promesa (“culminar la independència”) va ser un engany. La seua agenda política (garantir la llibertat dels dirigents del partit via pactes amb el govern espanyol) fa aigües per tots costats. De gestió no aconseguiran res rellevant. Només els queda la propaganda.
Ja s’ha comentat des de diversos àmbits que l’actitud del govern en solitari d’ERC no s’ajusta als estàndards democràtics europeus. A les democràcies de veritat, quan el president o primer ministre perd la confiança dels partits que l’han investit, se sotmet a una qüestió de confiança o convoca eleccions. Aquí, en canvi, res d’això. Simplement perquè no li interessa al partit que s’aferra a la presidència.
ERC s’aferra a un govern en solitari sense legitimitat democràtica perquè els seus líders pensen que no hi han arribat per a una legislatura si no per a una generació. Estan obsessionats amb què CiU i PSC varen ocupar molt de temps tots els llocs de poder i “ara ens toca a nosaltres”. És com un imperatiu històric, en el pitjor sentit del terme. Per això són tan bel·ligerants contra tot allò que s’hi oposa o és un entrebanc. Fins i tot la decència democràtica.
Es tracta, doncs, de consolidar-se en el poder a qualsevol preu. Aragonès no convocarà eleccions fins que les enquestes li siguin favorables, si és que tornen a ser-ho algun dia. Ara mateix és un ànec coix sense un full de ruta per a ser reelegit, i ho sap. No podia esperar una altra cosa després de trencar els pactes amb la majoria independentista i de lligar la seua sort a un PSC que sí que té totes les enquestes a favor.
Aquest panorama explica per què tenim un govern en campanya permanent. Això, i el fet que l’única habilitat demostrada dels actuals líders d’ERC és la propaganda. Perquè ni saben governar ni tenen ambició de país. L’ambició de poder passa per damunt de tot. Es tracta d’aparentar, de fer veure que fan coses. Tota la gestió que fan està orientada al tall de veu o la imatge per als mitjans de comunicació.
En coherència amb això, ERC ha fet del control i la influència sobre els mitjans una autèntica croada. Per a d’altres coses no saben exercir el poder, però és innegable que han excel·lit desplegant la maquinària de les subvencions, els tertulians, els experts de partit i els periodistes cooptats, engreixada per un entramat empresarial poc dissimulat i la Fundació Irla. Costa de creure que els funcioni tan bé essent tan obscè tot plegat. Però en aquest àmbit ara mateix són imbatibles.
Afortunadament, ERC ha assolit aquest domini dels mitjans tradicionals en un moment en què ja no tenen la força que tenien quan s’ho varen posar com a objectiu. A dia d’avui tenir un relat monolític als mitjans audiovisuals i de paper ja no serveix per a dominar el relat. Les xarxes socials, que aviat seran la principal font d’informació política d’una majoria de la població, han trencat el monopoli. I aquí és on la seua propaganda xoca amb la realitat. La gent els pot contradir.
A l’hora de la veritat és veu que darrera la propaganda no hi ha res. Només les evidències d’una política de nou ric amb nul·la capacitat transformadora. Tot paraules buides, tòpics i imatges pretesament boniques. Només la prepotència de qui es creu amb dret a governar l’autonomia per què li toca, malgrat haver enganyat i defraudat a la gent dient que eren més independentistes que ningú. Junqueras i Aragonès, en aquest sentit, van totalment nuus.
L’aposta pel govern generacional (la tan anhelada hegemonia) no està sortint bé. Rufián ensopega una vegada i una altra a Madrid i a Santa Coloma. Junqueras ja només es pot rodejar d’aduladors. Aragonès és humiliat al Parlament i a fora quasi setmanalment. I les enquestes municipals van entre malament i molt malament. El còctel de menyspreu a les normes i valors democràtics, ambició de poder, manca de principis i desesperació política pot acabar sent molt destructiu. Ja s’ho trobaran.
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
