Per formalitzar el primer govern de coalició d’àmbit estatal, PSOE i Unidas Podemos no només han utilitzat els criteris estàndards europeus per a la distribució quantitativa del poder i han redactat un document de pautes de funcionament intern de la coalició, sinó que també han negociat i han fet públic un programa de govern per a la legislatura amb la intenció, com diu el document programàtic, de “donar resposta als principals reptes que té davant seu la societat espanyola en el seu conjunt”. Arribar a la investidura amb un acord programàtic de govern és un dels principals objectius de tots els partits polítics que negocien governs de coalició, perquè saben que fer-ho acostuma a ser garantia de cohesió i d’estabilitat.
Els acords programàtics dels governs de coalició no són una suma dels programes electorals dels partits que formaran part de l’executiu, sinó documents que expliciten els grans objectius de govern amb una clara voluntat de consens, que són fruit d’un exercici de transigència sobre les propostes electorals. Això vol dir que aquesta posada en comú comporta, en un breu període de temps (en el cas del PSOE i Podemos, poc més d’un mes), combinar programes divergents i, sovint, renunciar a alguns punts importants del programa electoral presentat a l’electorat. Els acords de govern són una primera negociació que posa a prova la capacitat de les formacions polítiques coalitzades per definir les iniciatives polítiques essencials de tota una legislatura.
D’acords programàtics de govern n’hi ha de tot tipus: extensos o breus, genèrics o molt detallats, perioditzats o sense un calendari, públics o interns. Malgrat que la negociació sempre està condicionada per la rigidesa dels objectius polítics dels partits que volen compartir govern, pel grau de confiança mútua i per les persones que fan de portaveus i d’interlocutores, l’extensió i el nivell de detall del document programàtic també pot dificultar-la. El document ha d’evitar incloure un llistat de polítiques massa detallat, ja que és molt difícil analitzar a priori la complexitat del context en el qual hauran de ser aplicades, fet que pot comportar un incompliment de moltes propostes i el consegüent descrèdit del govern. També cal deixar fora del document programàtic les iniciatives que poden generar conflictes entre els partits coalitzats i les lògiques contradiccions entre els programes electorals dels socis de coalició. Pot ser útil fer una planificació temporal de les polítiques en períodes amplis de la legislatura, perquè d’aquesta manera es pot anar valorant la seva execució i el document esdevé un bon indicador de rendiment de comptes. Per això el document s’ha de fer públic, i també per demostrar a la societat que els partits són capaços de consensuar en poc temps les prioritats de l’acció de govern.
L’acord programàtic entre el PSOE i Podemos és extens (les 17.500 paraules que té, aproximadament, el situa entre els acords llargs de països com Bèlgica, Irlanda, Holanda, Noruega i Portugal), però no concreta excessivament les polítiques que s’impulsaran. De fet, les propostes s’emmarquen en onze grans apartats: 1) consolidar el creixement i la creació de llocs de treball de qualitat; 2) drets socials, regeneració democràtica, ciència i innovació; 3) lluita contra el canvi climàtic; 4) indústria, Pimes, autònoms i sector primari; 5) nous drets i memòria democràtica; 6) cultura i esports; 7) polítiques feministes; 8) revertir la despoblació; 9) cohesió i eficiència: actualització de l’estat autonòmic; 10) justícia fiscal i equilibri pressupostari, i 11) una Espanya europea oberta al món. I dins de cada punt només es despleguen propostes genèriques, sense calendari d’execució, que hauran de ser precisades al llarg de la legislatura (el punt on hi ha més concreció és el primer).
Més enllà d’aquest document necessari de consens sobre el programa de govern, PSOE i Podemos tenen un altre repte que potser no forma part de l’acció de govern, però permet “donar resposta als principals reptes que té davant seu la societat espanyola en el seu conjunt” perquè és clau per democratitzar la cultura política espanyola: fer pedagogia del fenomen coalicional i demostrar que a l’estat espanyol, com passa en la immensa majoria dels països de la Unió Europea, també es pot governar en coalició. Aconseguir-ho implicaria donar valor al pluralisme polític, ser més sensibles a la diversitat ideològica, fomentar l’acord com a base d’impuls de polítiques, potenciar el diàleg entre partits i, en definitiva, enfortir els valors democràtics i el progrés social.
Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB
