Sembla que als nostres partits anomenats “independentistes” els agrada això del nudisme. Més que res perquè alguns tenim la percepció que no és que vagin amb els pantalons baixats fins als turmells, sinó que directament han decidit no portar res de roba. És que costa d’imaginar-se fins a quin punt es pot baixar més els pantalons. Però el pitjor de tot plegat és que encara tenen l’atreviment de vendre els seus fracassos com a victòries. Sobretot pel que fa a la defensa dels trets d’identitat del nostre país.
Ara no fa ni un mes, el president Aragonès entonava un discurs on matisava a la gent que era català tothom que vivia a Catalunya i que no era necessari que s’integressin. Un discurs sens dubte perillós, a no ser que no t’importi la llengua del teu país, la identitat mil·lenària forjada amb la lluita dels nostres avantpassats… o a vegades se n’obté aquesta percepció.
La por als partits polítics, o el fet de no tenir cap estratega que entomi el timó sense por, ens porta a renunciar a tots els àmbits de poder que pugui tenir la nostra llengua. Per exemple, ERC sempre havia estat un partit que havia fet gala de la seva catalanitat, de la seva defensa de la llengua catalana. Però la direcció fa uns anys que va canviar la seva percepció i van decidir eixamplar la base. Però per eixamplar aquesta base van decidir renunciar a la llengua catalana o si més no, a l’exclusivitat. Fins i tot amb caps de llista que tenen mancances greus emprant la llengua catalana o que es fotografien sense cap problema al costat dels apoderats de Vox en un col·legi electoral.
Diputats que ni tan sols han aconseguit que el català sigui una llengua d’ús normal al Congrés dels diputats, ni han fet una desobediència simbòlica. Què passaria si a cada sessió, a cada intervenció, tots els diputats dels grups independentistes i nacionalistes catalans, bascos i gallecs fossin expulsats per parlar la seva llengua? Per una banda, Espanya ven el discurs al món que està orgullosa de ser un país plurilingüe, però per l’altra silencien qualsevol vestigi de les llengües diferents de la castellana sempre que en tenen l’ocasió.
Espanya no ha mogut mai un dit per reconèixer la possibilitat que el català sigui llengua d’ús normal al congrés, ni al Parlament Europeu. No ho demanen perquè simplement això de dir que és un país plurilingüe i plurinacional els queda molt bé de cara a la galeria, però que el verdader objectiu és acabar amb totes les nacions i cultures diferents de la castellana. El Regne d’Espanya és un país genocida de cultures, i això no ha canviat. Un país que estigués orgullós de les seves diferents llengües i cultures oferiria que en indrets com Àvila o Conca els alumnes poguessin accedir a una educació en una de les altres llengües oficials de l’Estat. No costaria gaire donar l’opció a les escoles de fer dues o tres hores setmanals en català, basc, gallec, aragonès, asturià, aranès… per poder conèixer aquesta riquesa que diuen que té Espanya. Però en lloc d’això, prefereixen donar-nos lliçons imposant-nos el castellà amb calçador al nostre sistema educatiu pel caprici d’unes poques famílies ajudades per uns tribunals que són precisament l’exemple més clar del menyspreu cap a la nostra llengua. Ni un 10% de sentències emeses en català, tanmateix és que a més, el TSJC demostra que ni el sap utilitzar emetent sentències amb desenes d’incorreccions. Uns tribunals que no són exemple de res. Quantes vegades heu anat davant un jutge i ha emprat el català per adreçar-se a vosaltres? Al contrari, sempre t’exigeixen o demanen que els canviïs de llengua. Que no recordeu el que popularment coneixem com a “judici farsa” encapçalat per Marchena? No va permetre l’ús del català a cap dels testimonis. Però en alemany, anglès o francès si que es pot permetre.
No obstant això, tornant a la llengua, que no recordeu quan ens deien que la llei Celaa protegia la immersió? I quan ens deien que la llei de l’audiovisual era tot un èxit que protegia i donava la difusió en català? Hem passat d’aspirar a tot, de dirigir el nostre futur i les nostres vides, a pidolar per quatre engrunes, a defensar que un 2,5% de català en plataformes audiovisuals és tota una fita.
I no en tenim prou amb això, sinó que ara aquest Govern ha decidit que la millor manera de combatre la sentència del TSJC és aprovar una llei al costat del PSOE i Podemos, els mateixos que governen Espanya – els que no fan res per protegir la diversitat lingüística, que no permeten que s’empri al Congrés, ni al Parlament Europeu… –, i ens diuen que el català continuarà essent vehicular, però que el castellà serà curricular. Després surt el PSOE dient que per ells curricular vol dir que pot ser vehicular. Si aquesta consideració la té un diputat espanyolista, de debò algun dels nostres diputats creu que aquesta consideració no la farà un jutge? Quan temps trigaran a tombar un decret llei que diuen que complementarà aquesta llei per “protegir el català”? De debò que no hi ha ningú al Parlament que vegi que amb aquesta llei, a algun fanàtic espanyolista no se li acudirà demanar una educació del 75% en castellà? Què creuen que farà llavors un sistema judicial que no parla en català ni l’utilitza?
Llavors tot seran lamentacions i ens diran que Espanya és molt dolenta i no accepta la pluralitat. Que només ens volen imposar el castellà. Però que no han tingut prou exemples durant segles? Jo els recomanaria que donessin un cop d’ull al domini territorial que tenia l’aragonès fa cinc-cents anys i el que té ara. O que reflexionin sobre el retrocés del català al País Valencià, a l’illa d’Eivissa, a la Franja de Ponent… a l’àmbit metropolità de Barcelona!
Han pogut fer complir la immersió durant anys, però el Govern preferia mirar cap a una altra banda mentre sabia que a l’àrea metropolitana de Barcelona, en moltes escoles i instituts, la immersió era una cosa que no es feia. Que en alguns casos, ni tan sols la classe de català es podia fer de manera normal en català.
Sembla que el Govern i els diputats independentistes fa temps que han decidit que és còmode això d’ensenyar les seves vergonyes i anar amb els pantalons a l’alçada dels turmells. Tan còmode que directament sembla que els és més còmode anar sense pantalons per fer-li la feina més fàcil al Regne d’Espanya.
