Cert que el diàleg del llatí dialogus, que significa discurs racional o ciència (logos) del discurs no és gens fàcil fer-lo reeixir en plena judicialització de la política. I no ho és sobretot en una Espanya que es limita a vetar paraules i a respondre amb un no intransigent quan Catalunya sol·licita parlar. Cal però no defallir i abastar un diàleg titllat d’utòpic o amb poques concessions per part d’una de les parts, sens dubte.
Per què les paraules Referèndum i República estan vetades des de fa temps a Espanya, Pedro Sánchez? La resposta que avui ha donat precisament Sánchez a Joan Tardà al Congrés ha estat terriblement demolidora: el diàleg ha de ser entre catalans i no amb Espanya. Així, doncs, la resposta de Sánchez és l’altra cara de la mateixa moneda d’Aznar, que va sentenciar que Catalunya es trencaria abans que Espanya. I, de fet, Pedro Sánchez reclama que Catalunya dialogui només entre catalans quan sap de primera mà que va avalar el 155 i el seu partit ha participat en l’objectiu de Ciudadanos i PP d’ulsteritzar Catalunya.
Miro el President actual, Pedro Sánchez, maquillat i sota una pàtina de “provisionalitat”. Tot diàleg penja d’un moment en el temps i, passat aquest temps o aquest parèntesi com es vulgui visualitzar, el temps s’acaba. Sempre he copsat la política com l’art d’ajustar els tempos i les negociacions als moments presents. I fa temps que, dit de forma metafòrica, el propi Temps ha atrapat la Política.
Arran d’aquesta disincronia que vivim amb diferents agents gestionant els temps entre els partits polítics ara, a més, s’hi ha afegit un tercer actor, i no precisament menys important, el temps que exigeix el poble. El poble és qui pressiona des de l’exterior i per tant qui incideix directament i indirecta en l’àmbit de l’acció /reacció polítiques.
Recentment he tingut l’ocasió d’anar a veure l’Exposició al Palau Robert sobre els “40 anys de Periodisme” del Diari el Periódico a través de 120 portades i 100 fotografies en gran format que expliquen en clau periodística i d’una forma conceptual quatre dècades de la Història recent de Catalunya. Una d’elles m’ha cridat molt l’atenció i és la de l’inici de la democràcia l’any 1979 entre Suárez i Tarradellas, ambdós conversant amb l’acabat de restituir president de la Generalitat, Josep Tarradellas, a qui Suárez va facilitar que tornés de l’exili. La semiòtica d’aquesta fotografia és tot un gest. Els principals líders polítics catalans sempre s’han hagut de marcar a través de l’Exili i la presó. Això és democràcia i diàleg, President Sánchez?
Per quan, doncs, un gest amb Catalunya, Pedro Sánchez? Per quan un gest de diàleg amb un poble que demostra any rere any i dia a dia amb pau i civisme l’anhel d’una causa política justa, perquè res no pot ser més dialogant i democràtic que un Referèndum avalat per la Comunitat Internacional que permeti materialitzar a tothom un dret sense deixar al marge a ningú i on tothom hi tingui cabuda? Per tant, vostè és al costat del diàleg o no?
La seva definició del diàleg no és la definició universal que hom pot trobar als diccionaris o, si ho prefereix, a la Viquipèdia, un altre mitjà del temps més moderns.
