No hi ha país com Espanya on una part de la seua classe política, dels seus intel·lectuals orgànics, lletraferits i altres espècimens a sou de l’Estat, empren el mot genocidi amb tanta lleugeresa i desvergonyiment. Precisament, perquè, a més, els qui en tiren mà són en una majoria de casos hereus ideològics, nostàlgics, d’un règim que, segons molts historiadors, va assassinar al voltant d’uns 400.000 adversaris polítics a més d’intentar l’aniquilació de qualsevol llengua que no fos el castellà.
I de totes les llengües, la que des de sempre més nosa els ha fet, ha estat el català. Un idioma amb un nombre de parlants gens desdenyable, amb una literatura homologable a la de qualsevol país europeu, blasmada precisament per aquest motiu des del nacionalisme cultural espanyol com ha estudiat Antoni Monterde. Un idioma amb un important suport polític i social continuat en el temps, des d’Elx fins a Perpinyà.
No cal ara i ací fer-ne el relat minuciós de les maniobres contra el català engegades des dels pretèrits temps de la Guerra dels Segadors fins ara. Maniobres i actes polítics que, junt amb la complexitat de causes d’un llarg procés de substitució lingüística en favor del castellà, ha deixat el català a tots els territoris on es parla en el llindar de la seua desaparició. És una qüestió tan òbvia, tan estudiada i evident, que un alumne de sociologia de primer curs a Nova Zelanda o al Congo la captaria a colp d’ull.
Però en els espanyes s’entesten a dir que al castellà, amb milions de parlants, amb un enorme prestigi internacional i un Estat al darrere, l’estant matant en Catalunya -sense anomenar-la- com a resultat de la imposició política d’un govern social comunista que compta amb el suport del separatisme.
És un relat que a penes canvia al llarg del temps. Només es matisa, guarneix, modula, en funció del context polític. Fa alguns anys, durant el primer tripartit, un columnista de l’edició valenciana de l’ABC, el carlí tradicionalista Obdulio Jovaní, referint-se a la normativització del català, escrivia que es començava imposant una ortografia i s’acabava en les cambres de gas. “(…) no tiene más que comprobar cómo se lleva el léxico valenciano a los diccionarios catalanes, con engaño -como se llevava a los judíos a la ducha-, y allí, se les gasea, no aparece ya más en ningún texto escolar (…)”. El mateix tarat afirmava sense cap pudor en un altre dels articles que totes les llengües distintes del castellà eren autèntiques “bombes de fragmentación de España”.
Així les coses, l’espantall del genocidi del castellà a mans dels enemics tradicionals d’Espanya ha tornat ara de nou a compte de la nova llei d’educació en què desapareix, gràcies a la negociació d’ERC, la condició del castellà com a llengua vehicular. Una condició, cal no oblidar-ho, que Wert va imposar pensant exclusivament en el segrest jurídic del sistema català d’immersió lingüística i que, a la pràctica, no era necessària ja que els tribunals espanyols, Constitució en mà, amb Wert, Celaa o Cantinflas en el poder, fan i desfan sempre a favor del castellà. Hi ha prou en recordar sentències manicomials com la que prohibeix que les administracions valenciana i catalana puguen comunicar-se per escrit en català. Una prohibició com aquesta no deu d’haver-se dictat en el món conegut des dels temps del Virreinat del Perú.
No cal dir que les manifestacions en relació al suposat genocidi han estat nombroses, sorprenents, hilarants, ofensives, dignes d’un estudi psiquiàtric o d’una denúncia en les més altes instàncies del dret internacional. La defensa de l’espanyol posa ‘morrongos’ constitucionalistes, demòcrates abrandats que de normal són incapaços de dir fava davant de les desigualtats socials, els abusos del poder judicial o la corrupció mateixa que podreix dels seus mentors.
Manifestacions, posem per cas, com les del cardenal de València, Antonio Cañizares, un senyor que no sap dir ni ‘bon dia’ en la llengua de bona part dels seus feligresos. L’Eminentíssim i Reverendíssim ja ha advertit, apocalíptic, que aquesta nova llei, “disgrega, divide o rompe la Nación Española por las reducciones de la lengua española como lengua vehicular de la enseñanza”. A més, Cañizares, que ha oficiat per la salvació de l’ànima de tots els catalans afectats per l’influx del maligne separatisme i que, alhora, ha permès misses en memòria del genocida Franco, està convençut que la llei “generará incultos y poco alfabetizados”. Per què? Perquè ho diu ell.
L’ínclit Mario Vargas Llosa, acadèmic de la RAE, considera que això de las “lenguas regionales” està bé però que l’eliminació del castellà com a llengua vehicular, és “una idiotez que no tiene perdón”. Vargas Llosa, un nacionalista peruà empedreït, no ha dubtat a tractar de malalts els catalans que van lluitar per posar les urnes l’1 d’octubre.
L’ex director del Cervantes, César Antonio Molina, ha arribat a dir que la Lomloe, en la mesura que deteriora l’espanyol, generà una gravíssima “contusión” en l’edifici mateix de l’Estat. L’acadèmic i ex-ministre de Zapatero, fundador de la plataforma La España que reúne, ha titllat darrerament l’acord pressupostari pactat a Madrid, de “acuerdo con delincuentes, con asesinos, con populistas, de extrema izquierda que son tan perjudiciales como la extrema derecha”.
Si Lenin visqués, cada dia faria un acudit del nacionalisme espanyol.
No paga la pena seguir fent el repàs. En Sebastapol, Nairobi, Ayacucho, Benirrama, Sa Pobla, Mondariz Balneario o en el barri d’El Carmel mateix, només els fanàtics i els imbècils sense remei saben que parlar de genocidi del castellà no és només una mentida sinó que, a més, és un repugnant acte de manipulació emocional propi del supremacisme cultural més abjecte. El problema és que de fanàtics i d’imbècils n’hi ha a grapats.
Com siga, del que que no hi ha dubte és que de Luis de Galinsoga a Fraga, passant per Queipo de Llano, Casado o Alfonso Guerra, l’única Espanya que vehicula res és una on el català a penes siga un record, arqueologia lingüística.
Francesc Viadel
