Qui és aquest “Grup dels 6”? Són els dirigents de les sis organitzacions de l’independentisme que més representativitat tenen (ERC, Junts, CUP, Òmnium, Assemblea i Consell per la República) i que, un cop elegit Pere Aragonès com a president de la Generalitat de Catalunya, van acordar reunir-se per estudiar i consensuar els següents passos a fer. Ho confirma avui un dels diaris espanyols a Catalunya, de la mà de Lola Garcia, una redactora ben informada sobre el món independentista. Defensora a ultrança de la “Taula de diàleg” i del pragmatisme d’ERC, segons diu ella mateixa, Lola Garcia confirma el que ja sabia un cop ha parlat amb diversos assistents a aquestes reunions.
La periodista del grup Godó explica que “els partits independentistes i les entitats van decidir reunir-se discretament i així ho han fet al llarg del darrer any, per tal d’abordar el que cal fer si el diàleg es trenca.” El primer que van fer, diu ella, va ser “intentar posar-se d’acord de com hauria de ser la direcció col·legiada d’aquesta nova fase del procés”, però, per raó de les diferències que tenen, “aquest primer punt continua estancat” i n’explica els motius: “si l’independentisme constituïa un nou Estat Major per forjar un altre “embat”, la taula de diàleg saltava pels aires.”
És a dir, les trobades dels “6” estan estancades, ja que l’únic membre dels presents que defensa la taula no vol de moment ni sentir-ne a parlar, d’un nou embat. La direcció d’ERC vol continuar insistint, malgrat tots els reiterats fracassos, en l’existència de la taula de diàleg, malgrat que ara mateix ni tan sols tingui data de reunió i malgrat que, segons diuen a la Moncloa, la famosa taula no es reunirà mai més si s’hi vol parlar d’amnistia i autodeterminació. És a dir les trobades dels “6” estan aturades perquè ERC vol encara prioritzar la Taula de Diàleg a qualsevol altre plantejament o iniciativa, malgrat que tothom sap que està morta i ben morta.
I es comprova contínuament quan ni tan sols funciona el subterfugi de substituir-la per la Comissió Bilateral, que tampoc no dona fruits en temes més prosaics. A la darrera Comissió Bilateral tampoc no s’han traspassat competències que són dins la constitució i l’estatut (aquell que ja van passar-li el ribot) i el darrer fracàs, o, millor dit, el darrer engany, ha estat anunciar com a una gran fita la “devolució del Turó de l’Home”, un retorn que ja es va acordar en una altra Bilateral… l’any 2009 i que, efectivament, mai no es va dur a terme. Retornar una cosa espoliada fa vuitanta-tres anys, que ja estava retornada fa tretze anys, però que, de fet, mai no s’havia retornat, té molts números de convertir-se en una de les grans paròdies humorístiques de la política catalana.
L’independentisme té un greu problema que es fa palès amb els silencis que hi ha sobre les trobades dels “6” que segueixen sense avançar i han perdut un any, mentre que continua en augment l’absurda guerra civil independentista. Aquestes no són maneres de guanyar cap mena d’embat sobre la independència contra un estat criminal i poc democràtic. Si tot continua així d’encallat, caldrà buscar noves fórmules, nous formats i nous lideratges que permetin abordar, sense retrets, un projecte guanyador. Ja n’hi ha prou de declaracions buides de contingut. Ben segur, les bases d’aquestes sis organitzacions desencallarien ben aviat aquest escull per constituir un nou estat major i ràpidament arribarien a un acord.
L’article de Lola Garcia a La Vanguardia també afirma que la trencadissa entre el PSOE i els republicans per la reforma laboral ja està superada i que Rufián ja ha buscat noves fórmules per recuperar el paper pragmàtic que Oriol Junqueras ha imposat al seu partit.
A vegades sembla que no recordem que els principals represaliats del 155 som els més de 2 milions d’independentistes que l’1-O vàrem votar i guanyar democràticament l’1-O i que som els que tenim més pressa. Amb Espanya, cada dia comprovem que som més pobres en tot, en qualitat democràtica i en qualitat social. O comencem a parlar clar o no guanyarem i serem liquidats com a poble i el que volem és deixar de ser una minoria nacional i constituir-nos en república independent a Europa.
