La reacció del govern del PSOE després de la injusta i aberrant sentència del Tribunal Suprem constata el naufragi de Pedro Sánchez. S’ha de reconèixer que és difícil de trobar un president del govern espanyol que hagi demostrat ser tan sapastre en tan poc temps. Des de l’1 de juny de 2018, quan el PSOE va guanyar la moció de censura, fins avui, és a dir, en menys d’un any i mig, el president Sánchez ha estat incapaç de resoldre dues qüestions que haurien d’haver estat prioritàries: buscar l’estabilitat governamental i mirar de resoldre el principal problema polític que té l’estat espanyol.
Pel que fa a l’estabilitat governamental, podríem pensar que després de guanyar per primera vegada a la història una moció de censura i d’haver aconseguit, per tant, sumar la majoria absoluta del vots de formacions polítiques molt heterogènies, Pedro Sánchez tenia al seu abast moltes sensibilitats ideològiques per garantir una mínima estabilitat governamental. Però vuit mesos més tard es va trencar la majoria que la va fer possible i Sánchez va veure com el Congrés tombava el projecte de llei de pressupostos generals de 2019. Efectivament, el 13 de febrer de 2019 el govern del PSOE va demostrar una clamorosa incapacitat de negociació, ja que bona part de les forces polítiques que van avalar la moció de censura (ERC, PDeCAT, EH-Bildu i dos diputats d’Unidas Podemos) van votar a favor de les esmenes a la totalitat i de retornar a l’executiu la proposta de pressupostos, mentre que el diputat de Nueva Canarias (que també va donar suport a la moció) es va abstenir. A més, el govern del PSOE va decidir convocar eleccions anticipades per respondre a aquesta derrota parlamentària, quan enlloc diu que s’hagin de convocar eleccions quan no s’aproven uns pressupostos (és més, el més normal és prorrogar-los i no pas dissoldre les Corts).
Després de les eleccions del 28 d’abril de 2019, el candidat a la presidència i president en funcions, Pedro Sánchez, tampoc va ser capaç de bastir una majoria parlamentària per superar la votació d’investidura i per assentar les bases d’una estabilitat governamental. El líder socialista s’ha convertit en l’únic candidat a la presidència del govern de la història de l’estat espanyol que en dues ocasions ha estat incapaç d’aconseguir sumar la majoria simple de la cambra en un procés d’investidura. En aquesta ocasió, però, ho tenia tot de cara per sumar amb Unidas Podemos i gestionar les abstencions necessàries per superar la investidura (amb ERC, el PNB i Bildu), però el govern socialista va preferir una altra vegada fer unes noves eleccions, malgrat que la militància demanava a crits fer un pacte d’esquerres.
La ineptitud de Pedro Sánchez també ha quedat abastament demostrada en el conflicte amb Catalunya. Després d’un any i mig de govern, no ha fet cap proposta política per intentar resoldre’l i ni tan sols va voler esmentar-lo en el debat d’investidura. Tampoc ha volgut propiciar un mínim diàleg amb el seu interlocutor a Catalunya, el president Torra. A més, la reacció del govern del PSOE a la infame sentència de la Sala Segona del Tribunal Suprem i a les successives protestes i manifestacions que hi ha hagut a Catalunya, ha estat d’una gran irresponsabilitat, perquè enlloc de mirar d’entendre i de destensar la indignació popular, ha volgut criminalitzar el moviment independentista, tal com va fer de manera barroera la sentència del Suprem.
A més, tenint en compte que Pedro Sánchez actua més per criteris electorals que per responsabilitat governamental, potser hauria de saber que moltes de les seves actituds i declaracions sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya no són compartides per una part molt rellevant dels seus electors a Catalunya. Efectivament, d’acord amb l’enquesta Òmnibus que el Centre d’Estudis d’Opinió va fer el juny de 2019, un terç dels votants socialistes de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2017 afirmen que en el darrer any la ciutadania de Catalunya ha vist reduïdes les seves llibertats individuals i col·lectives i els drets fonamentals, i gairebé el 60% d’aquests votants del PSC consideren injust l’empresonament i l’exili dels polítics catalans. Pel que fa a les relacions entre Catalunya i Espanya, una significativa quarta part dels votants socialistes aposten per una política de diàleg i negociació sense cap límit (just el que nega rotundament el govern del PSOE), i gairebé la meitat (47%) estan d’acord en què el conflicte s’ha de resoldre a través d’un referèndum a Catalunya on es decideixi quina relació volen els catalans i les catalanes entre Catalunya i Espanya (cosa que rebutja amb contundència la plana major de la direcció del PSOE i del PSC). Finalment, més de la meitat dels que voten socialistes estan en desacord en considerar que no s’ha de fer cap referèndum perquè la unitat nacional espanyola no es pot votar (el 56%) o perquè la Constitució vigent ja ha resolt la qüestió satisfactòriament (el 53%), que és el discurset que fan a diari els membres del govern de Pedro Sánchez.
Aquest és el panorama que tenim en aquests moments i no sembla que les eleccions del 10N puguin generar un canvi radical en l’aritmètica parlamentària espanyola. Potser els canvis vindran més condicionats per la fortalesa de la protesta social a Catalunya i pel reclam popular, contundent i perseverant, de rebuig a la sentència del Tribunal Suprem, de defensa de la llibertat i dels drets fonamentals, i de reivindicació del dret d’autodeterminació.
Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB
