Hi ha imatges que et deixen marca per a una bona temporada. Divendres vaig poder gravar a pocs metres de distància, a prop de les portes de Can Brians, el gran camió blanc, amb aquelles immenses lletres que deien “Guardia Civil” que se’n duia segrestats els nostres líders socials i polítics camí de la farsa judicial que començarà d’aquí pocs dies a la capital de la metròpoli. La tirallonga de motius per desqualificar la revenja en forma de judici que ha organitzat el feixisme constitucional del 78 (FC78) és pràcticament inacabable. Les entitats i partits independentistes miren de repetir-los com una lletania d’infàmia. I bé que fan. Com que sóc independentista, però, i em sembla que l’1-O vam votar independència, trobo a faltar l’argument bàsic, el que hauria d’anar al davant de tot, el més important: que una majoria política d’aquest país ja no considera legítima la justícia espanyola a Catalunya, que és impossible jutjar conductes esdevingudes a l’estranger que no són considerades delicte al país d’origen. Per això som davant d’un segrest i tot el que ve al darrere es deriva de la consideració del nostre com un país ocupat, damunt del qual s’hi pot fet allò que es vulgui.
Hi ha imatges que et deixen marca per a una bona temporada. I la de divendres, però, no va ser la del camió-presó de la “Guàrdia Civil”. Hi era al davant, com uns quants centenars de compatriotes, per expressar, fent ús del dret de manifestació, la nostra disconformitat amb el seu segrest i amb la decisió del nostre Govern autonòmic de lliurar-los sense més, mentre ens ho miràvem des dels vorals. Hi era al costat de la carretera per on els ostatges del FC78 havien de sortir en direcció a Espanya. Dos helicòpters, el “nostre” i el seu, el del Govern efectiu i el del “Gobierno” de la metròpoli retrunyien en parella, nerviosos, solcant el cel gris d’aquell dia tan lleig. Quan ens varem voler adonar, la Brimo s’havia situat no només entre nosaltres i la carretera, sinó també darrera nostre. Érem encapsulats. “Quieto todo el mundo”. És difícil descriure la ràbia que suposa veure la policia del teu país fent tasques de pinxo al servei de l’opressor. Nosaltres, cap arma, cap eina. I envoltats de gent vestida de negre de cap a peus, amb el casc posat i la cara tapada, com si fóssim perillosos delinqüents.
Hi ha imatges que deixen marca per a una bona temporada. I la de de divendres, encara que ho podia haver estat, no va ser la del pas dels ostatges segrestats pel mateix cos militar que va atonyinar milers dels nostres compatriotes l’1-O. Els helicòpters s’aturaren de cop en suspensió a una certa distància i aleshores varem saber que eren a punt d’arribar. Circulació tallada en sentit contrari. Ja venen. Crits al meu voltant de llibertat. El camió passa ràpid i s’allunya. No ens han deixat ni atansar-nos. Quan ja ho han aconseguit, els mossos es retiren a les seves lleteres mentre la gent els diu que no són dignes de la senyera que porten. Ja en marxa, a la penúltima furgoneta s’obre una petita finestra i un dels policies ens ensenya la seva cara somrient. Està content. I no en té prou. Obre la gran porta lateral del vehicle i davant la presència dels seus companys d’unitat i del comandament que des de fora ha dirigit l’operatiu, situat a no més de cinc metres, amb impunitat i fatxenderia, s’adreça a nosaltres, ja sense casc, i reiteradament, fa lliscar el seu dit índex des de l’ull esquerra en avall. Una vegada. Dos. Tres. Continua somrient i ens diu a la cara que som uns ploraners. Que els seus han guanyat. Que els presos polítics ja van camí a l’escarni de Madrid.
Hi ha imatges que deixen marca per a una bona temporada. Dit avall. Cara somrient. El feixisme el tenim ben a dins.
