En la primera col·laboració per a La República, vaig posar sobre la taula dues idees: cal pensar en República i no en autonomisme/autonòmic, i reflexionar sobre un model de dret públic de futur diametralment oposat al vigent, en la forma i en el fons. Aquests conceptes, aniran apareixent com a fil conductor en les futures col·laboracions que La República té l’amabilitat de publicar-me, i per aquest motiu, considero imprescindible posar-los en context.
En primer lloc, a grans trets, i com a concepte, el dret públic és el conjunt de normes que regeixen la cosa pública.
En segon lloc, el Dret Públic Català, no té res a veure amb el dret públic que es fa actualment a Catalunya, que no és altre cosa que dret públic espanyol, fet a Catalunya, i a vegades redactat en català, però al cap i a la fi, dret públic espanyol tributari del sistema jurídic i administratiu vigent en el Regne d’Espanya.
Emmarcades les coses degudament, correspon ara parlar de que és el Dret Públic Català. El Dret Públic Català és el dret que s’ha fet a Catalunya des de les Assemblees de Pau i Treva (segle XI) fins el 1714.
Tanmateix, el Decret de Nova Planta estableix a l’apartat/disposició 56a el següent: En todo lo demás, que no está prevenido en los Capitulos antecedentes de este Decreto, mando se observen las Constituciones, que antes havia en Cataluña, entendiendose, que son establecidas de nuevo por este Decreto, y que tienen la misma fuerza, y vigor, que lo individualmente mandado en él. Per tant, a la vista del que diu i atès que explícitament mai ha estat derogat el Decret de Nova Planta, les constitucions catalanes són, a grans trets, plenament vigents. Dit això, cal matisar el següent:
1.- El Decret de Nova Planta destrossa el país en tots els sentits, institucionalment i socialment, elimina totes les institucions pròpies, els oficis, les relacions personals, socials i institucionals. Res de l’entramat polític i social del país en resta indemne o al marge, per tant, “salvar” les constitucions catalanes és pràcticament un brindis al sol.
2.- L’arribada de polítics, jutges i juristes castellans per a ocupar les noves institucions, desplaçant els del país, fan inviable qualsevol aplicació d’aquestes constitucions.
3.- Les Constitucions catalanes són el producte d’un model de país i, per tant, també d’un model institucional, de manera que no poden funcionar en un patró diferent i en unes institucions molt allunyades de l’esperit —l’esperit del dret públic català— que les van fer possible.
4.- en conseqüència, que el Decret de Nova Planta incorpori com a part dispositiva del mateix les Constitucions catalanes, és quelcom sense cap recorregut ni resultat pràctic fins avui.
No obstant això, i més enllà del que acabo de posar sobre la taula, la incorporació de les Constitucions Catalanes en el Decret de Nova Planta, i el fet que aquest no hagi estat derogat mai de forma explícita —més enllà que les Constitucions regulen coses que ja no existeixen i que d’altres varen quedar implícitament derogades amb la codificació del segle XIX—, obre una important escletxa de caràcter teòric que, en tot cas, podria esdevenir pràctic si hi hagués voluntat i compromís per fer-ho, per exemple, Catalunya podria legislar en matèria administrativa, tributària i penal, i també sobre la condició de català, o en dret marítim, però això, en les condicions actuals, seria en un estadi autonòmic, i ja hem dit que cal superar-lo.
La reivindicació d’aquest esperit per al nou paradigma, no significa voler reinstaurar unes lleis i unes normes del passat per gestionar el futur. No. El què es pretén és, mitjançant els seus principis conceptuals i aquest valuós i preuat esperit, ser prou hàbils i intel·ligents com per construir un sistema en el que veritablement l’eficiència, eficàcia, excel·lència, seguretat jurídica i separació de poders no siguin només unes lletres impreses en un paper.
A això és al que em refereixo quan dic que cal deixar de pensar en un sistema jurídic del passat per començar a incorporar els elements propis d’un Estat i reflexionar sobre un patró de dret públic de futur que, naturalment i necessària, ha de ser diametralment oposat al vigent, en la forma i en el fons.
Per acabar, deixeu-me que us parli del Col·lectiu Maspons i Anglasell, format per juristes que compartim l’anhel de recuperar i divulgar l’esperit del dret públic català i aplicar-lo efectivament en la pràctica jurídica i en l’estudi universitari, tot prenent com a denominació i referència la personalitat i l’obra de Francesc Maspons i Anglasell (1872-1966), en homenatge a qui fou un dels grans juristes catalans del segle XX, i del qui em comprometo a dedicar-li el proper article.
L’objectiu del col·lectiu és posar en valor una forma de desenvolupar el dret públic molt diferent de la que hem heretat del model vigent al Regne d’Espanya i fer-lo molt més proper al «rule of law», model anglosaxó similar a l’existent a Catalunya fins el Decret de Nova Planta. Sumar els coneixements i experiències pràctiques d’aquells estats on l’administració excel·leix —països anglosaxons i països nòrdics— és, sens dubte, la millor forma de trobar la continuïtat, i al mateix temps actualitzar, el nostre model mil·lenari.
Isidre Llucià i Sabarich
Dr. en Dret
